Una de les característiques de l'independentisme i de tots els moviments ultranacionalistes d'arreu és la de reescriure la història, la tornen a escriure per posar-hi aquell punt d'èpica que necessiten, aquell punt d'èpica que la història normalment contada no té o la reescriuen per defensar la seva idea actual de «pàtria». Com si no podrien reclamar Al-Andalus els musulmans del califat o la Transilvània els hongaresos si no explicant-nos la història a la seva manera? I aquí a Catalunya no som cap excepció a la regla i els independentistes ens diuen que portem no sé quants anys subjugats pels espanyols i promocionen textos i exposicions en las que es presenten les coses deformades convenientment. Com a mostra només citaré l'exposició del Born sobre la guerra de 1714 (comandada pel flamant nou President de la Generalitat) on es va presentar una derrota militar per haver-nos decidit a lluitar a favor del candidat a rei que va perdre com si es tractés d'una lluita entre Catalunya i Espanya. I perquè almenys no ens reescriguin la història moderna els parlaré d'alguns fets que permeten veure les diferents visions de Catalunya i discutir algun text deformador.
Durant el curt període que va des de la creació del Reagrupament socialista i democràtic el novembre del 1974 a Montserrat (on vaig presentar una de les ponències) passant pel canvi a Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, fins a la mort del seu líder i iniciador, Josep Pallach, vaig ser actor de primera fila de l'activitat política de Pallach. Em va demanar/permetre acompanyar-lo en molts dels esdeveniments essencials d'aquell període. Vaig estar al seu costat al secretariat del partit, el vaig acompanyar en reunions importants com varen ser les del Consell de forces polítiques de Catalunya, a alguna de les visites a Tarradellas a París o en diferents reunions amb altres dirigents socialistes com Josep Maria Triginer (encapçalant una delegació de la Federació Catalana del PSOE) o Isidre Molas i Pasqual Maragall (encapçalant una delegació de Convergència Socialista) per citar-ne algunes.
El PSUC, dominador de la vida política del moment, havia sigut el pare de la creació de l'Assemblea de Catalunya, organisme unitari de lluita contra la dictadura. En acostar-se la fi de la dictadura, Pallach va posar sobre la taula la importància que fossin els partits polítics i no les associacions els que comandessin el futur polític i va proposar i va aconseguir que es creés el Consell de forces polítiques on estaven representats tots els partits democràtics que s'estaven creant a Catalunya. La subsegüent proposta de Pallach va ser que fos el Consell qui assumís la representació de Catalunya als òrgans unitaris que l'oposició espanyola estava construint (especialment en la Plata-Junta) i així ho va acordar el Consell. La idea de Pallach era que la proposta d'encaix de Catalunya a l'Espanya democràtica que es volia crear s'havia de consensuar entre els catalans per després anar a presentar-la als organismes unitaris espanyols i afegia que aquesta era la millor garantia que els interessos catalans serien respectats. L'acord es va trencar el dia que Jordi Pujol, sense consultar ningú, va agafar el tren i va anar a pactar amb els espanyols «en nom dels catalans». A mi, jove innocent, va ser una cosa que em va impactar molt. Vist en la distància, no va ser res més que el que va fer Mas durant el procés de discussió de l'estatut del 2006 amb la reunió amb Zapatero i no és res més que el que fan els independentistes ara (fonamentalment els exconvergents, un dia parlaré d'ERC). En tots els casos volen imposar la seva visió patrimonial de Catalunya, la que els fa pensar que ells i sols ells són els representants de Catalunya. Per això no podria estar més d'acord, com a deixeble de Pallach, amb la proposta d' Iceta que per negociar l'encaix de Catalunya amb el govern d'Espanya primer hauríem de negociar un acord de mínims entre els partits catalans.
Aquest exemple ve al cas de l'article que el nou President català va escriure al Món el 8/09/2015 en el que diu: «La darrera vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans del 70 del segle passat. Tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable, i uns noms de prestigi com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable, amb la barreja amb la raça del socialista espanyol. Les esperances posades en l'exemplar Josep Pallach, malauradament, es van veure frustrades, per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final. Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant, fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s'ha de donar per extingida, encara que, de manera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se'n reclamin continuadors».
El problema, senyor President, té a veure amb la visió de Catalunya. Si acceptem la seva visió patrimonialista (a la que des del període Pujol s'ha d'afegir el victimisme, «els catalans tot ho fem bé i el que no fem bé es perquè no ens deixen, estem oprimits»), aleshores Pallach no era un bon català com ho he explicat (no va estar d'acord amb el que va fer en Pujol) i l'hauria de treure de la llista a l'igual que hauria de fer, crec jo, amb Campalans i Serra i Moret. Però si tenim una altra visió de Catalunya, la Catalunya diversa, en la que hi ha diferents projectes que debaten les seves propostes, la Catalunya que vol col·laborar lleialment amb els diferents pobles d'Espanya, d'Europa i del món, aleshores hi trobarà a la llista de socialistes catalans des de Campalans i Serra i Moret i molts altres dels històrics fins a Pallach, Raventós, Triginer, Obiols, Moles, Verde Aldea, Serra, Lluch, Maragall, Montilla, etc., fins als actuals líders del PSC. Aleshores potser podria agrair la labor d'en Serra democratitzant l'exèrcit, d'en Lluch i la seva llei de sanitat universal, etc. i potser podria entendre que sols quan es col·labora lleialment i s'aconsegueix unir esforços com va aconseguir Maragall als jocs olímpics s'assoleixen les fites.
I és des d'aquesta visió de Catalunya que he celebrat que Iceta li demanés dialogar entre els partits catalans com vaig celebrar que passés la famosa nit en què Puigdemont va tenir la possibilitat de convocar eleccions, connectat amb Urkullu i els «empresaris» catalans que l'havien anat a visitar perquè fes de mediador i amb Pedro Sánchez per intentar crear les condicions perquè Puigdemont convoqués eleccions. S'imaginen on podríem ser si aquell dia Puigdemont hagués convocat eleccions? No sóc ni m'agrada fer suposicions no constatables però crec que és obvi que estaríem en una situació ben diferent: no hauríem tingut 155, no hi hauria dirigents a la presó o fora d'Espanya i podríem dedicar-nos al que Catalunya necessita que es ser governada per resoldre els problemes dels seus ciutadans.
