El 17 de maig passat, Quim Torra va participar en un acte que tenia com a objectiu prendre possessió com a nou president de la Generalitat. Amb aquesta finalitat, va pronunciar les següents paraules: «Prometo complir lleialment amb les obligacions del càrrec de president de la Generalitat, en fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat al Parlament». Hi haurà qui pugui pensar que aquest ritual no té transcendència jurídica i que s'enquadra dins d'un protocol que, com tants altres, és possible saltar-se sense una concreta repercussió en el món del Dret. Per contra, hi ha altres veus que alerten d'un clar vici en la fórmula emprada, que afectaria directament l'efectivitat del càrrec que es pretén ocupar.

Per analitzar aquesta qüestió, cal conèixer que, d'una banda, hi ha l'article 108.8 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, el qual estableix que «en el moment de prendre possessió i per adquirir la plena condició dels seus càrrecs, els candidats electes han de jurar o prometre acatament a la Constitució, així com complir la resta de requisits previstos en les lleis o reglaments respectius». Igualment, d'acord amb la disposició addicional primera apartat segon, aquest precepte s'aplicarà «també a les eleccions a les assemblees legislatives de les comunitats autònomes».

També el Tribunal Constitucional ha dictaminat en la seva important sentència 119/1990 que, per tenir per complert el requisit, no n'hi hauria prou només amb fer servir la fórmula ritual, sinó emprar-la, a més, sense acompanyar-la de clàusules o expressions que, d'una o altra manera, variïn, limitin o condicionin el seu sentit propi, sigui quina sigui la justificació invocada per a això. Malgrat això, sí que es permet l'addició de paraules que no desvirtuïn el significat del jurament o promesa, com pot ser l'afegitó «per imperatiu legal».

Per tot això, imposar un requisit com aquest no vulnera el dret fonamental del candidat a l'accés i exercici del càrrec públic, ja que aquest dret «no comprèn el de participar en els assumptes públics per mitjà de representants que no acatin formalment la Constitució» (sentència 101/1983, de 18 de novembre, del Tribunal Constitucional). L'acte de jurament o promesa és individual i, com diu el Tribunal Suprem, no es pot entendre complert de manera implícita per l'accés a un càrrec o a una ocupació pública, ni tampoc es pot entendre's cumplimentat de forma tàcita en altres deures, com el d'«actuar en l'exercici de les seves funcions».

Ara bé, el mateix Tribunal Constitucional ha manifestat en reiterades sentències que aquesta manifestació dels que volen optar a un càrrec públic no s'ha d'interpretar com una adhesió ideològica al text constitucional, ni tampoc com una conformitat total al seu contingut. La nostra Constitució, com a norma de capçalera d'un Estat democràtic plural, respecta les ideologies que defensen la seva modificació per les vies procedimentals previstes. Dit d'una altra manera, el candidat es compromet a respectar l'ordenament jurídic, encara que pugui defensar canviar-lo i el seu discurs difereixi de les regles vigents en aquell moment.

No obstant això, també és necessari conèixer que l'anterior regulació i la jurisprudència esmentada semblen aplicables per als càrrecs de diputats (siguin estatals o autonòmics) i senadors. És a dir, per als parlamentaris elegits després d'uns comicis electorals, però no per als membres de l'Executiu. Els defensors d'aquesta línia es basen, entre altres, en una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictada fa pocs anys amb motiu d'una anterior cerimònia similar protagonitzada per Carles Puigdemont. En la mateixa, s'argumentava que ni l'Estatut d'Autonomia català ni el reglament del Parlament autonòmic regulen o preveuen l'ús d'una fórmula concreta de jurament o promesa del president. Per això, aquesta qüestió queda dins de l'àmbit exclusiu de l'activitat parlamentària, decidint amb llibertat dins de la Cambra legislativa la modalitat més òptima per al ritual. Tanmateix, aquest pronunciament judicial se circumscrivia a l'àmbit penal, tenint en compte que la resolució derivava d'una denúncia contra l'esmentat Puigdemont per presumptes delictes de prevaricació i desacatament a l'autoritat pel que fa als seus juraments o promeses. El mateix Tribunal deixava entreveure una suposada nul·litat administrativa d'aquests actes de promesa a què apuntava la denúncia, si bé concloïa que no li competia resoldre-ho a la jurisdicció penal sinó, en tot cas, a la jurisdicció contenciosa administrativa. I, en cas de nul·litat, «només podria afectar la validesa de l'acte en si, però mai donaria lloc a la configuració d'un il·lícit penal». Per tant, queda clar que no hi ha delicte, encara que persisteix la sospita de la validesa d'aquestes preses de possessió. De fet, moltes van ser les manifestacions de juristes i constitucionalistes que es van alçar denunciant el frau de llei o, directament, la nul·litat de ple dret de la fórmula emprada per a l'accés al càrrec de president.

El rellevant és que, en realitat, el deure d'acatar la Constitució no neix d'aquests juraments o promeses. Ni tan sols es tracta d'una obligació que neixi l'article de la Llei Orgànica de Règim Electoral General anteriorment citat. És prolongació i conseqüència lògica del deure que es reflecteix en l'article 9.1 de la mateixa Constitució, en establir que «els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic». Com qualsevol norma d'un Estat de Dret, mentre sigui vàlida i estigui vigent, és a dir, fins que no es canviï, hauria de complir-se. Tot i això, ja fa massa temps que ens hem endinsat en aquesta perversa filosofia política que defensa amb arbitrarietat les bondats de la desobediència a les lleis que no agraden, o que no passen el filtre del subjectiu sentit del que és just, o, simplement, si així es considera que s'aconseguiran els objectius més a curt termini. Es tracta d'un «Estat de Dret a la carta», una mena de bufet lliure en el qual el polític o el ciutadà poden escollir amb llibertat quines normes complir i quins no, servint-se exclusivament del seu propi criteri.