El PP i la corrupció eren una parella de fet, i molt ben avinguda. No obstant això, per formalitzar el matrimoni indissoluble es necessitava la primera sentència en què les condemnes es mesuren en dècades. La «corrupció institucional» determinada per l'Audiència Nacional permet que els populars siguin ja legalment un partit corrupte. Aquesta condició hauria d'aclarir el futur polític del país, governat a empentes i rodolons pels conservadors.

Un cop confirmat que el Sr. Rajoy era Mariano Rajoy i no Manolo Rajoy, el propietari d'aquesta identitat declarava poc abans de la sentència que «deu o quinze casos particulars de corrupció» no estableixen una pauta de conducta. Potser la consideració es modifica a l'aconseguir els trenta o quaranta exemples de venalitat, amb condemnes acumulades en segles.

En tot cas, Rajoy pot presumir que no hi ha mal que no acabi d'anar bé, igual que Franco després de la voladura de Carrero Blanco. El presumible ingrés de parlamentaris i jerarques del PP a la presó aporta una oportunitat inèdita, per establir el diàleg inevitable amb els independentistes catalans entre els murs de la presó. En aquesta situació d'amuntegament, la conversa no només és recomanable sinó gairebé inevitable. En el seu insofrible reguitzell d'excuses indigestes, l'Executiu hauria de centrar-se en el fet que la condemna massiva de la Gürtel facilitarà la resolució del problema de Catalunya.

Si Rajoy no és creïble com a testimoni davant un tribunal de la prestància de l'Audiència, pot exercir amb alguna solvència el seu paper de responsable de tot un Estat? La sentència simplifica la consideració del president del Govern, de qui ja es pot afirmar amb tota tranquil·litat que cobrava sobresous en negre de la caixa B del PP, nodrida dels favors que els populars efectuaven a adjudicataris concrets. Atesa aquesta implicació econòmica, costa seguir Maíllo o Hernando quan es remeten a calendes prehistòriques. És cert que el seu president va ingressar en pessetes i en euros foscos, però no ha passat el temps suficient per oblidar la fórmula de conversió entre les dues monedes.