Ami que s´omplin les platges de creus grogues no m´agrada. Em fa una mica d´angúnia, perquè un cementiri a la llongada em fa pensar en la quantitat de gent que mor cada setmana al Mediterrani. I la sinapsi de barrejar la causa independentista amb el drama humanitari dels refugiats em destarota. Però com que estic a favor de la llibertat d´expressió pacífica respecto aquest tipus d´iniciatives populars.
El cap de setmana passat les platges de Calella de Palafrugell i de Llafranc es van llevar fiblades de creus grogues, acció del CDR Baix Empordà. Dilluns va ser el torn de Canet de Mar, amb creus que duien escrites les paraules «democràcia» i «llibertat» -acció, també, del CDR local. Tant a l´Empordanet com al Maresme hi va haver enfrontaments verbals, crispació entre els partidaris i els no partidaris de la performança. A Canet de Mar fins i tot es va formar un escamot d´encaputxats (amb reconeguts membres de Cs al si) per arrencar les creus i al final hi va haver batussa, cops i esgarrapades als que les defensaven.
Les platges fan part de l´espai públic i per tant en teoria són indrets en els quals s´hi pot expressar l´opinió. El que passa és que l´espai públic és precisament l´espai més regulat del món -molt més que no pas l´espai privat. Com deia el mestre Manuel Delgado en aquest diari ara fa justament vuit anys, la idea d´espai públic és ideològica. Encarna categories abstractes com són les de ciutadania, convivència, democràcia i civisme, categories que són la carn de l´arquetip de l´harmonia.
Des d´aquest punt de vista, qualsevol interrupció de l´harmonia serà vista com un verí. Per això els manters dels passeigs marítims i els britànics dormint la mona a cel batent es toleren però en general no són vistos amb bons ulls. I arriba un moment que si són massa intervé la guàrdia urbana. L´espai públic és públic fins que un col·lectiu l´enlletgeix, n´abusa, l´acapara. Dit això, però, quins són els barems per decidir qui té dret a l´espai públic?
M´he mirat els vídeos de les batusses a les platges. En tots ells s´hi veuen accions pacífiques i efímeres que tot d´una són arrasades per gent irada, prou violenta. Gent que en nom d´un ecumenisme corcat voldria que els espais públics fossin oasis en regla, no pels usos i necessitats de tothom, sinó per als propis i prou. Gent, diria, que no vol manters, ni borratxos de conjuntura, ni accions de caire reivindicatiu i popular. Gent que passeja símbols, actituds i coreografies que a mi m´incomoden d´allò més. Però com que estic a favor de la llibertat d´expressió els respecto.
Jo entenc que al constitucionalisme de baixa estofa el molestin les llaçades i les creus grogues. El país en va ple. El que no entenc és que es presti al ridícul espantós de la violència reactiva. Perquè és la més pròpia dels vells feixismes. És la violència dels piolins. Deu ser que s´agraden així, però si jo els tingués de companys de viatge aviat me´n desfaria.
