Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló van mantenir una relació intensíssima al llarg dels anys. Dues dones diferents, de dues generacions diferents; dues dones amb un plantejament poètic divers, amb una proposta lírica pròpia, però unides per la seva obstinació i vitalitat, per la seva recerca constant i per un compromís, ferm i insubornable, de divulgar l´obra de les poetesses oblidades i de reivindicar la veu de les dones en el panorama literari del nostre país.
Aquesta mútua admiració, aquesta complicitat, aquesta rebel·lia compartida, les va impulsar a treballar plegades en moltes iniciatives i projectes: lectures poètiques, conferències, jornades literàries, la Fira del Llibre Feminista o les activitats que s´organitzaven a través del comitè d´escriptores del PEN.
Quan Marçal va prologar Foc a les mans, que Abelló va publicar el 1990, va escriure, a propòsit de la seva relació: «... una amistat que té les arrels en la poesia i en el feminisme compartits, però que ha depassat en escreix aquestes motivacions inicials». I en el mateix pròleg, afirmava: «És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes». Per la seva banda, Montserrat Abelló va definir Marçal com «la millor poeta i la millor amiga, per la seva generositat envers les/els altres, pel seu esperit de lluita i solidaritat dins el món de les dones».
La seves vides, a més, van compartir un cert paral·lelisme. Mentre Marçal moria amb tot just quaranta-cinc anys, però amb una obra ja feta i consolidada al seu darrere; Abelló publicava el seu primer llibre, Vida diària, amb la mateixa edat i encetava així un trajectòria poètica tardana però que s´aniria afermant amb el temps. És com si l´una tingués la premonició que la mort se li presentaria ben aviat i s´afanyés a bastir la seva obra, que traspua una maduresa prematura; mentre que l´altra intuís una vida llarga i anés escrivint sense pressa, pas a pas, destil·lant tota la saviesa en els seus versos. Quan Marçal va morir, el juliol de 1998, Abelló ja tenia vuitanta anys, però encara havia d´escriure molts poemes, fins gairebé el dia de la seva mort, amb noranta-sis anys. Amb la pèrdua de la seva estimada amiga, en va escriure un que així conclou: «Tots els teus versos/ en el meu cor per sempre/ em donen vida».
