Carles Puigdemont (escric Puigdemont amb propietat perquè Quim Torra s´ha limitat a signar) va elaborar un govern amb consellers a la presó i fugats a l´estranger per dues raons. Cap d´elles era per governar. La primera, mantenir la confrontació amb l´Estat, per garantir la supervivència personal. La segona boicotejar l´aprovació dels Pressupostos de l´Estat sobre la base que el PNB, els vots del qual eren decisius, havia sostingut que no els donaria el seu suport si es mantenia el 155. L´expresident català va anar per llana i va sortir esquilat. Puigdemont encara ha de menjar moltes sopes per posar entre l´espasa i la paret un partit com el PNB. Per astuts, els bascos. Iñigo Urkullu no criticarà mai en públic Puigdemont ni els nacionalistes catalans, però treu foc pels queixals des del 26 d´octubre quan l´aleshores president català es va fer enrere del seu compromís de convocar eleccions. I les declaracions de diputats i dirigents del PNB aquests darrers dies, amb una diplomàcia vaticana que a Espanya només tenen els polítics bascos, són aclaridores. El PNB ha dit prou. El resultat és que ni els aliats de tota la vida, el PNB, donen suport a la permanent estratègia de confrontació que manté Puigdemont. Perquè política, ara que es parla tant de política en majúscules, és el que han fet aquesta setmana PP i PNB amb l´aprovació dels Pressupostos. Al final resultarà que Catalunya s´assemblarà a aquell conductor d´un vell acudit que, anant per l´autopista, escolta a la ràdio un avís que un cotxe circula en sentit contrari i li diu a la seva dona: «Un? No, hi van tots».