Els ideòlegs del maig del 68 defensaven «l´amor lliure». Deien que l´amor s´havia d´alliberar de totes les seves cadenes, i en especial del matrimoni i de la procreació. Que el matrimoni era la presó o la tomba de l´amor, la qual cosa només es sosté si identifiquem l´amor amb l´efervescència emocional. En conclusió, que o bé s´havia d´eliminar el matrimoni, o s´havia de desnaturalitzar, reconvertint-lo en una mera relació afectiva estable sense compromís ni lligams irrevocables.

Vèiem a l´article anterior que el maig del 68 va suposar primer la separació entre sexe i procreació. Amb la generalització dels anticonceptius, la relació sexual deixa de ser un acte que permet engendrar una vida humana, i esdevé un forma de plaer que s´anirà banalitzant cada vegada més. L´amor és expansiu, difusiu per naturalesa. Esterilitzar l´amor suposa negar la seva essència. Estimar és donar vida. Donar vida a una persona es una experiència única, sagrada. Generositat prové de generare, engendrar. L´amor de parella es devalua quan perd allò que li és essencial.

El segon pas va ser deslligar amor i matrimoni. Una aspiració comprensible des del romanticisme juvenil i trencador d´aquells anys. Però errada, ja que, tal com afirma G.K. Chesterton, no només l´amor conserva el matrimoni, sinó que també el matrimoni conserva i protegeix l´amor, de les emocions volubles i de la inestabilitat i febleses humanes.

Finalment, arriba la desvinculació entre sexe i amor, que és la causa de la pandèmia dels abusos i agressions del nostre temps. Quan les relacions sexuals deixen de ser el llenguatge d´expressió de l´amor conjugal, la força de l´eros es descontrola i es torna agressiu, com podem comprovar massa sovint.

Però l´expressió «amor lliure» del 68, no suposa en si mateixa una contradicció? L´amor veritable, es pot desentendre dels lligams amb la persona estimada?, pot estimar només si vol o quan vol? La realitat és que l´amor autèntic estableix lligams entre les persones i creix amb aquests lligams. Si l´amor de parella posa en primer terme la llibertat de maniobra individual i l´interès particular de cada un, en el fons no és amor sinó egoisme. I aquest és incompatible amb el matrimoni i amb qualsevol forma d´amor autèntic. Si el fonament de la relació no és el compromís amb la persona estimada, sinó la satisfacció dels propis sentiments i el plaer, quan ja no obtingui aquesta satisfacció, o quan aquesta baixi respecte del moment inicial de màxima intensitat, cosa difícilment evitable, la relació començarà a defallir.

Zygmunt Bauman a Liquid Love (2003) afirma que «el matrimoni és l´acceptació que els actes tenen conseqüències». Podem desenvolupar la idea: el matrimoni és l´acceptació que el compromís d´amor entre dues persones té conseqüències; que la unió sexual plena entre un home i una dona té conseqüències, i no només reproductives; que portar un fill al món, i el deure de formar i educar una persona té conseqüències; que la dissolució d´una família té conseqüències, pels seus membres i pel conjunt de la societat.

Bauman diu també que avui s´aplica a l´amor de parella el patró de la relació consumidor-mercaderia. Joan Pau II va dir als joves que qui no estima per sempre en el fons no estima de veritat. Estimar sota la condició que perduri la passió inicial, que la relació sigui una bassa d´oli i que tot vagi bé sense esforç, és no estimar de veritat, a més de poc realista.

El papa Francesc ens presenta la realitat de la persona sense subterfugis: «Creure que som bons només perquè «sentim coses» és un gran engany. Hi ha persones que se senten capaces d´un gran amor només perquè tenen una gran necessitat d´afecte, però no saben lluitar per la felicitat dels altres i viuen tancades en els seus propis desitjos. En aquest cas, els sentiments distreuen dels grans valors i oculten un egocentrisme que no fa possible conrear una vida sana i feliç en família». (Amoris Laetitia, núm. 145). I «La sexualitat no és un recurs per gratificar o entretenir, ja que és un llenguatge interpersonal on l´altre és pres seriosament, amb el seu sagrat i inviolable valor.» (Amoris Laetitia, núm. 145).

L´amor lliure del maig del 68 va propagar les relacions prematrimonials, fins al punt que avui no es qüestiona la seva ètica. Però és necessari fer-ho si es vol posar fi a la devaluació de l´amor de parella. El professor José Vico, a Liberación sexual y ética cristiana (1999), sosté així la incor­recció ètica de les relacions plenes abans del matrimoni: si la sexualitat és el llenguatge específic de l´amor de parella, ha d´expressar adequadament el seu contingut. Per això, la relació sexual completa hauria d´expressar la presència d´un amor ple, madur i definitiu. Si no té aquestes qualitats i aquesta densitat, l´amor no s´ha d´expressar en aquest llenguatge sexual. No és qüestió d´acord mutu, és qüestió d´adequació, d´autenticitat, de veracitat. Si l´amor no és total i definitiu, seria mentir utilitzar un llenguatge corporal que expressa la unitat plena. Si l´amor és incomplet, les relacions sexuals plenes no seran veraces; si l´amor és complet, ha de conduir al matrimoni.

Per convertir aquest argument en pràctica de vida és necessari recuperar la virtut de la castedat i el valor del pudor. La castedat no és cap antigalla. «Significa la integració reeixida de la sexualitat en la persona i, per aquí, la unitat interior de la persona en el seu ésser corporal i espiritual» (CEC, núm. 2337). «Suposa un aprenentatge del domini d´un mateix, que és una pedagogia de la llibertat humana. L´alternativa és clara: o l´home mana les seves passions i obté la pau, o es deixa esclavitzar per elles i es fa desgraciat (2339). El pudor és un instint natural que protegeix la intimitat, el misteri de la persona i del seu amor. Invita a la paciència i a la moderació en les relacions amoroses, demana que es compleixin les condicions del do i del compromís definitiu entre l´home i la dona (2522).

Aquesta és l´autèntica revolució pendent dels joves del nostre temps davant l´status quo dominant que els priva de la capacitat d´estimar de veritat. Aprendre a educar i a no malmetre el desig, a no abocar-lo a passions efímeres, a enamoraments capriciosos, al sexe banal. Aprendre a no veure l´altre com a una font d´emocions o de gaudi, sinó una persona que mereix ser estimada en si mateixa i respectada. Ser capaços d´esmenar la plana i cor­regir els errors que va iniciar la generació del 68 i hem continuat les següents.