Quan morin els teus pares, ja veuràs com de sola et quedes i com hauràs de dissimular per no espantar els teus fills». Sembla el començament d´un poema, però és una frase que acabo d´escoltar a la cafeteria, pronunciada per una dona que conversa amb una companya d´oficina. Són les vuit del matí, i tots estem esmorzant, elles abans d´entrar a la seva feina; jo, mentre llegeixo el diari que acabo de comprar al quiosc de la cantonada (a la meva cantonada, encara que sembli un miracle, encara s´eleva un quiosc). Precisament, en el moment d´escoltar el que semblen els primers versos d´un poema, ensopego amb aquest titular: «Trobat el cadàver momificat d´una dona gran que portava quatre anys morta». La notícia, que comença a ser recurrent, l´obliga a un a preguntar-se per la insensibilitat dels membres de la tribu. Els veïns, per exemple. Com és possible que no sentissin cap mena de curiositat per la seva absència? Pensaven que havia marxat, van dir als informadors. I això? Perquè les portes i les finestres es trobaven tancades, han afegit. Potser l´anciana havia convertit el seu habitatge en un mausoleu. Potser intuïa que moriria sola, entre aquelles quatre parets, com César Vallejo va entreveure que moriria a París, amb xàfec. Segons els experts, la momificació es va produir gràcies a la falta d´humitat provocada pel tancament hermètic de portes i finestres.

Les dues dones que, prop de mi, a la barra de la cafeteria, parlen sobre la mort dels progenitors, esgoten el cafè mentre la més gran repeteix a la més jove que no es coneix la veritable solitud fins que moren els pares. «Es tracta d´un grau d´aïllament incomunicable», conclou. Em sento emparedat entre la conversa i la notícia del diari. Emparedat i sol. Recordo, en efecte, el que vaig sentir quan vaig perdre els meus pares, l´un darrere l´altre, com sol ser habitual, i la manera com vaig amagar als meus fills, perquè no s´espantessin, aquella consciència d´orfandat. Finalment doblego el diari, que no he acabat de llegir, i l´abandono dissimuladament a la barra de la cafeteria, per no emportar-me a casa el desemparament de la mòmia plena de pols.