Entre Espanya i Itàlia hi ha corrents d´aigua que circulen de forma paral·lela. La seva condició, per exemple, de països centrals en la conca nord de la Mediterrània i de contrapès natural -encara precari- a l´eix París-Berlín; una cultura catòlica comuna que encara avui segueix marcant, en certa mesura, l´estructura social i econòmica; un segle XX amb relatives similituds, a més de la proximitat lingüística i la natural simpatia que existeix entre les dues nacions. L´economia italiana -impulsada pel pla Marshall i el potent teixit industrial del nord- va arrencar abans que l´espanyola, més dependent del turisme i de la posterior obertura als mercats que va suposar l´entrada a la Comunitat Europea. Des de llavors, però, tots dos països han anat convergint en renda per càpita -amb un lleuger avantatge espanyol, segons les últimes dades de l´FMI-, gràcies en gran mesura al prolongat estancament italià, el qual no es pot dissociar ni de l´hivern demogràfic que pateix des de fa dècades (igual que nosaltres) ni del profund desgast que han patit les seves institucions i la seva classe política.
Va ser a principis dels noranta quan la justícia italiana va posar en marxa una operació a gran escala contra la corrupció política, anomenada en aquell moment Mani Pulite (Mans Netes). Va suposar l´empresonament de desenes d´alts càrrecs, no pocs suïcidis, l´exili de Craxi i el final dels principals partits històrics del país -la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista i, en certa manera, també del comunisme-, que van haver de reinventar sota noves sigles. La nostra jove democràcia l´observava des de la llunyania amb una certa incredulitat, tot i que en aquells dies ja començaven a sortir a la llum pública els primers casos de corrupció del felipisme i del PP autonòmic. La modernitat abraçava amb força a Espanya -eren els anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, ??l´Expo de Sevilla, l´AVE i les pel·lícules d´Almodóvar-, just quan els diners europeus anaven a transformar les infraestructures del país. Va ser la ferma decisió d´Aznar qui al final va forçar que Itàlia entrés a l´euro, en gran mesura per no quedar darrere d´Espanya. Al nostre govern li agradava presentar-se en aquell temps com l´Alemanya del Sud, el soci fiscalment fiable que exigia la puritana Europa del Nord. Com passa amb tantes ficcions, va ser un miratge que va durar poc més d´una dècada.
Un quart de segle després de l´inici de Mani Pulite, resulta inevitable pensar que Itàlia no va saber resoldre la crisi interna que afectava la seva democràcia i que ha acabat deixant al país transalpí sumit en una llarga decadència econòmica i moral, a l´últim episodi -ja amb trets netament populistes i antieuropeus- assistim aquests dies a ocasió de la seva enèsima crisi d´Estat. Però el paral·lelisme històric ens condueix inevitablement a Espanya, que també s´enfronta des de fa una dècada a una successió de xocs -financers, territorials, de protesta social- i l´esclat del bipartidisme com a conseqüència del treball de la justícia contra la corrupció. El mirall italià és evident, així com el risc d´encarar un prolongat declivi. La dura condemna per al PP que ha suposat la sentència del cas Gürtel -a l´espera d´altres que estan per arribar- accelera la ruptura emocional amb el món d´ahir, mentre s´arriba a un nou consens que eviti l´entrada en un cercle viciós de caràcter antieuropeu i rostre caïnita. L´exemple italià hauria de servir precisament per no caure en l´error de pensar que les solucions equivocades serveixen per als problemes complexos.
Per descomptat la superposició de les crisis, unida a un sistema de partits polítics en reestructuració, dificulta l´adopció de consensos raonables. Però, fora de determinats principis, no hi ha respostes viables. Ni Espanya ni Itàlia poden permetre donar l´esquena a Europa i la moneda comuna. Ni Espanya ni Itàlia poden escudar-se en la inacció, en el llenguatge administratiu oa la burocràcia per afrontar els seus conflictes interns. Cap dels dos països pot abandonar el llenguatge comú del liberalisme moderat -aquesta garantia del valor de la pluralitat- darrere de la bandera demagògica i del populisme doctrinari. En l´etern conflicte entre els pocs i els molts, Espanya i Itàlia necessiten els millors. I això afecta tant la selecció dels nostres governants com la qualitat del debat públic.
