Abans-d´ahir va prendre possessió el nou Govern català nomenat pel M.H. President Quim Torra el passat 29 maig, després de no tenir-ne des del passat 27 d´octubre, a causa del cop d´Estat del govern central, quan Rajoy el destituí il·legítimament en aplicar de forma abusiva l´article 155 de la Constitució, que diu exactament això: 1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l´interès general d´Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l´atengués, amb l´aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d´obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l´interès general esmentat. 2. Per a l´execució de les mesures previstes a l´apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.

Com poden veure el punt 1 parla de «mesures necessàries» per tal d´obligar la comunitat en qüestió a un compliment forçós de les seves obligacions i el punt 2, que explicita el punt 1, parla de «donar instruccions». Vostès llegeixen en algun lloc la possibilitat de destituir el govern legítim? De decapitar la «classe política» com es va vantar d´haver fet la vicepresidenta? Això s´haurà de jutjar a Europa. Com també caldrà jutjar el fet que el govern central en qüestió convoqués eleccions el desembre, deixant-hi concórrer tothom amb tota mena de programes, i atès que el resultat no fou del seu gust, obstaculitzaren la presa de possessió dels elegits. Els judicis que esperen Rajoy (prevaricació inclosa) en el futur seran pitjors que els de la Gürtel.

La corrupció i el sobiranisme han estat el viacrucis dels partits centralistes (PP i PSOE) i la pedra de toc de Cs i Podem. Ja sabem que Cs va néixer per anar contra la immersió lingüística catalana (nihil novum sub sole); Podem, amb mitges tintes i terceres vies, s´ha anat difuminant (Colau, l´any vinent s´hi pot fer l´alcaldia de Barcelona.) Ara, el que resultava del tot incomprensible per a tothom era el seguidisme del PSOE respecte del PP. Sánchez hauria pogut deixar sol el PP davant dels estira-i-arronses que hi havia amb els nomenaments de després de les eleccions o picar l´ullet a Catalunya; res de res. En ple debat pressupostari, titllà Torra de racista i de ser el nou Le Pen. (Quan Sánchez no parla amb l´Iceta, la pifia.) Sortosament, la primera sentència de la Gürtel el desvetllà: el divendres 25, anuncià una moció de censura sense encomanar-se a ningú.

On érem? Madrid havia demonitzat ERC, PDECat i JuntsxCat. Els partits independentistes (abans sols eren nacionalistes o sobiranistes) eren i són el papus. Els barons del PSOE i alguns mass media no deixaven de pressionar Sánchez perquè no hi pactés de cap de les maneres. S´inventaren allò del govern Frankenstein. Ningú no hauria dit que no fa pas tant PSOE i ERC, Rodríguez Zapatero i Puigcercós, pactaven. Sánchez se´ls passà per l´arc de triomf i li va aixafar la guitarra a Mariano Rajoy; no podia anar a Kíev a la final de la Copa d´Europa. No per ell, que sempre l´ha menystingut, sinó perquè sentia l´alè de Rivera, amb el suport de l´Ibex vestit de taronja, al clatell. Rajoy tastava l´amarg fel i vinagre de la corrupció com havien hagut de fer González i Aznar? (Però Filesa era diferent dels seus ministres imputats! No podia tornar-li a passar el que li havia esdevingut a Galícia l´any 1987!). Calia recopilar arguments per maneflejar un relat: amb la sentència de la Gürtel no n´hi havia per tant. La qüestió era no dimitir, bé que dijous, vigília de la moció, alguns no ho descartaven. Estava a l´UCI i no se n´adonava. Només perquè s´esperen més sentències condemnatòries, a Rajoy no se li havia d´agrair que frenés el rescat europeu? Ingrats! Havia gestionat el cas català de manera nefasta? S´havia regit per dos criteris: un, amb el 155 el suflé del sobiranisme decauria (i es podria justificar patrioterament); dos, destapant l´ampolla dels bruixots de magistratura, li resoldrien els problemes legals. Tots dos erronis. No comptava que Cs el guanyés per la dreta exigint més 155 ni que els magistrats de les punyetes (es diuen així els punys brodats de les seves mànigues), en els quals havia confiat, li marquessin l´agenda. Tothom ho sap, menys Rajoy: quan un governant es troba que l´agenda política l´hi marquen els jutges és el senyal més evident del propi fracàs polític. Des dels inicis del catalanisme polític la cosa és clara: no es pot governar Espanya d´esquena a Catalunya.

La magnitud de la crisi es palpava proporcionalment en el nerviosisme dels membres del PP. A les Corts, dijous, encara zombi i a la defensiva, s´entestava a presentar-se com a garant de l´estabilitat enfront de l´aventurisme de Sánchez. Se sentia un cadàver vivent capaç de guanyar des del faristol la darrera batalla com feia el cadàver del Cid des damunt Babieca. El que va dir Rufián (ERC) a Sánchez va ser demolidor: «Ens fa tan poca gràcia anar al seu costat com vostès els deu fer anar al nostre, però treure Rajoy de la Moncloa no és una opció; és una obligació». Això volia dir que els independentistes no demanarien res a canvi. Li quedava una taula de salvació: el PNB, que s´hi jugava els milions aconseguits per votar favorablement els pressupostos, però Sánchez ja s´havia afanyat a dir-los que no els escatimaria ni un euro dels pactats. Uf, el PNB!

Dijous vam sentir els discursos dels ventiladors. A la tarda, a Sánchez li sortien els números. Rajoy deixà buit el seu seient al Congrés. Podia dimitir, acudir a la Zarzuela, deixar provisionalment la Soraya o qui fos, que s´hauria de tornar a sotmetre a una investidura. No perdre bous i esquelles. Però no li sortia de dins demanar res a ningú per por d´una negativa. Arrogància, altivesa, orgull, jactància, fatuïtat? Els mitjans que l´havien aplaudit, l´endemà l´acusaven de no haver sabut tenir cintura amb Catalunya. Ni se li passà pel cap oferir res.

I Sánchez ocupava la Moncloa. No sé si ho volia. L´escaquer polític ara és més envitricollat que mai. Els quatre eixos del programa socialista (complir els números amb Europa, normalització i estabilitat política, agenda social i ambiental, encaix territorial) els haurà de complir amb els vots frankeinstenesos dels catalans. S´ha obert una finestra d´oportunitat per a Catalunya. Presos polítics, d´entrada, a presons catalanes. I de sortida, judici soft. I a casa. (Això, si els bruixots de magistratura no tornen a l´ampolla i el senyor Llarena no fa una atzagaiada de les seves.)