Mariano Rajoy marxa reivindicant el «marianisme», que, en termes polítics, s´ha convertit en un sinònim d´immobilisme. Rajoy va anunciar ahir que deixava la presidència del Partit Popular després de que el fessin fora de la presidència del Govern d´Espanya. No va fer res per evitar la moció de censura i ara diu que no farà res per incidir en la seva successió al partit, obrint d´aquesta manera la porta a un enfrontament de cara al congrés extraordinari que ha d´escollir la nova direcció dels populars. A l´hora del comiat fins i tot els més crítics dels seus adversaris han evitat l´acarnissament personal però no s´han estat de retreure-li que no actués per regenerar un partit assetjat pels casos de corrupció. De la seva banda, el seu entorn més proper insisteix a posar en valor que enmig de la crisi i quan tothom li deia que havia de demanar el rescat de l´economia espanyola ell es va negar a fer-ho. Fins i tot a l´hora de fer balanç de la situació a Catalunya el mateix Rajoy va preferir fixar-se i destacar tot allò que no ha passat: no hi ha hagut independència, va dir, ni Puigdemont és avui president. Quan Rajoy presumeix que deixa una Espanya millor de la que es va trobar ho fa apel·lant a les dades econòmiques, paradoxalment el mateix creixement que a Catalunya serveix a l´independentisme per negar la por a la secessió. Ara afirma que marxa perquè és el millor per a ell, per al partit i per a Espanya. I sí, efectivament, ho va dir en aquest ordre. Algú es va afanyar a destacar que amb Rajoy s´acaba tota una generació de polítics potser sense parar compte que el mateix dia tots els diaris recollien la notícia que Josep Borrell tornarà a ocupar un lloc al Consell de Ministres. Tot passa i tot torna, gràcies a l´acceleració o malgrat l´immobilisme. En diem marianisme allà o en podem dir processisme aquí, quan s´acaben convertint en dues cares de la mateixa moneda.
