El PP és un partit de govern que no sap gestionar les crisis. L´atemptat d´Atocha i la tossuderia d´Aznar d´adjudicar-lo a ETA li va fer perdre les eleccions, ara, un judici per corrupció, el cas Gürtel, ha fet fora en Rajoy. Pedro Sánchez en la moció de censura s´acontentava amb el cap del president i si aquest hagués cedit el PP seguiria governant. No s´entén gaire bé per què Sánchez es limità a decapitar el president Rajoy i no el PP, com a partit corrupte. Va repetir amb molta insistència que el problema era en Rajoy i que el PP no era ni de bon tros un partit corrupte. Si Rajoy dimitia, el PP seguia en el govern. Si Rajoy abandonava la Moncloa és perquè assumia personalment la culpa de tota la corrupció del seu partit; es declarava públicament culpable. Cras error d´en Rajoy!
Tanmateix Rajoy, en baixa forma i mal aconsellat des que va saber que el PNB votava a favor de la moció, es va recloure en un restaurant per fer la gran meditació transcendental -bon lloc les fondes per anar-hi a fer exercicis espirituals- i no va saber adonar-se que si acceptava la proposta d´en P. Sánchez no sols salvava el seu partit, que continuaria governant l´Estat, sinó que també ho podia presentar com un triomf personal.
Suposo que molts militants del PP, especialment dirigents que cobraven de l´erari públic, entre ells el famós gironí Enric Millo, se´n fan creus i maleeixen la mala pensada d´en Rajoy, perquè s´han quedat inopinadament sense feina. En menys d´un dia tot se´n va anar de mal borràs, la seva treballada vida, fidelitzada al PP salvador d´Espanya davant del desafiament secessionista, que els havia creat hostilitats familiars, es va dissoldre com el fum a l´aire. Però tampoc hi ha una figura política en el PP que pugui desplaçar l´expresident del Govern. Em costa imaginar l´Albiol, la Camacho o en Millo, com a presidents del govern, però hem vist tantes coses i allà on no arriba la imaginació la realitat la desplaça i ocupa el seu lloc.
Rajoy podia parar bé el cop amb l´argument que ho feia sacrificant-se pel bé d´Espanya i per no deixar el govern a mans del PSOE i dels forassenyats que li donaven suport, tot presentant-se davant l´opinió com una víctima injustament tractada, fins i tot, podia perfectament emparar-se en el convicent vers de Salvador Espriu: «A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol». En lloc de poble, cal llegir partit.
Ja imagino les grans manifestacions de militants del PP, estimulats per l´excitació de les seves fibres emocionals, a favor d´en Rajoy desbancat per la venjança d´en P. Sánchez, incapaç d´entrar a La Moncloa, com a guanyador d´una contesa electoral, sinó forçant la llei pel seu interès egoista. Bé, jo m´alegro que el PP ja no mani i espero que Pedro Sánchez no prengui de model Zapatero, sinó que la seva promesa de diàleg es materialitzi. En l´últim article que vaig publicar sobre política demanava la necessitat de tranquil·litzar Catalunya, no de deixar del tot la política però sí de gestionar administrativament el país.
La tensa relació entre en Rajoy i l´Aznar, cofoi perquè ha vist sacrificat el gallec, s´originà quan el president Aznar no va consultar a ningú que faria entrar l´Estat espanyol a la Guerra del Golf, però molt especialment quan va ensarronar per interès electoral els propis ministres afirmant que l´atemptat d´Atocha era obra d´ETA. Rajoy llavors encara era ingenu, s´ho va empassar i va ser en la gran manifestació pels carrers de Madrid quan la multitud exclamà: «Quién ha sido?» i en Rajoy li digué «Tú y tu maldita guerra». Per culpa de la guerra va perdre les eleccions.
A hores d´ara hi havia molta gent farta del PP, de la seva fanfarroneria i vulgaritat. La imatge aquella d´en Rajoy tan ordinari al costat de l´Obama és indeleble; un exemple d´extrema grolleria quan la premsa internacional li va demanar que es deixés fotografiar i ell desconcertat va preguntar «eh?» (no el podien treure a l´estranger). A casa, de petits, els pares, com també els mestres a l´escola, ens ensenyaven que quan no s´entén alguna cosa s´ha de dir «què mana?», «perdona» etc. El PP ha exhibit una actitud superba, de pinxo de barra de bar. Fins ministres que havien exhibit un tarannà amable han acabat antipàtics i odiosos, uns creguts; la Sáenz de Santamaria quan va començar gaudia de la gràcia de la jovencella universitària desenfadada, ara els fums li hi han pujat al cap i es mostra nerviosa i esquerpa, desconfiada.
La situació política imprevista quinze dies enrere ha canviat radicalment l´Estat espanyol (a Catalunya anem fent, de moment). El cadàver de Pedro Sánchez s´ha vivificat i sa i estalvi resideix a La Moncloa, el que vivia fins ara a la Moncloa, no sap gaire bé què fer d´ell mateix, i en Rivera de nom Albert (i no Alberto) començarà a patir de veritat.
Que es calci Cs, si creuen que un català que no ha espanyolitzat el nom pot arribar a la Moncloa, és que no han entès res de res, però ara ho entendran tot, sabran quina és la duresa de la política, sempre que el PP romangui sencer. Cs és un nouvingut, uns aficionats, uns conjunturals, que han posat en perill el bipartidisme estructural. La moció de Sánchez ha matat amb un tret dos ocells, ha fet fora el PP i no convocarà eleccions. Cs competirà ara amb un partit veterà i potent, que vol continuar manant. Que algú expliqui a Cs que l´Espanya essencial i profunda, la verdadera, la històrica, és el PP i ells són sols uns imitadors oportunistes.
