Mariano Rajoy ha gaudit d´ocasions sobrades per abandonar la Moncloa de puntetes. Aquí hi ha els missatges i sobresous comprometedors, o els dos pitjors resultats electorals del PP en tota la seva història. Per no parlar de la dilució del partit a les autonòmiques en general i a les catalanes en particular. O la caiguda lliure en els sondejos, o fins i tot la inesperada resur­recció de Pedro Sánchez.

Rajoy l´encerta en concloure que la sentència de Gürtel no és per tant, si es compara amb altres episodis foscos de la seva biografia. Malgrat això, havia d´haver-se adonat que no podia romandre penjat eternament d´un braç sobre l´abisme, per còmode que es trobés en aquesta situació. L´actual legislatura reposava sobre una mentida ben empaquetada pels estadístics, «els números no surten». El PP havia de continuar amb independència de la configuració parlamentària.

Rajoy pensa que totes les majories són absolutes. La faula es va dissoldre la setmana passada. El Congrés de geometria endimoniada també era reversible. No s´ha insistit prou en la lògica aclaparadora que els diputats socialistes deixessin de donar suport a Rajoy, per donar suport per contrast i excepcionalment a un candidat del PSOE. Aquesta evidència ha estat qualificada de bolcada, quan no de temeritat insostenible. El canvi no afecta els cinc diputats del PNB, sinó els vuitanta d´esquerres que el 2016 van pecar per abstenció.

Per culpa de les matemàtiques, Rajoy pren per fi una decisió. La notícia rau en l´inexplicable retard de la seva partida. Se´n va com Zidane, amb el matís que ha perdut tres Champions consecutives. La millora evident de l´economia, a lloms dels salaris i d´un barril de petroli a meitat de preu, es correspon amb la trajectòria de Portugal, Irlanda, Grècia, Europa de l´Est i altres països governats en realitat per Mario Draghi.

Un partit adult com el PP ha patit la vergonya de requerir al seu etern rival per lliurar-se d´un líder tòxic. En un homenatge agònic al bipartidisme, Sánchez va llançar un salvavides al coll del PP. El més probable era que fallés el llançament, però la resta de grups van redreçar la mà tremolosa del nou president del Govern.

A l´hora de les llàgrimes de dissort o de sort, ni un sol partit espanyol es va declarar afecte a Rajoy a la moció de censura, per molt que Ciutadans votés disciplinadament a les ordres del PP. La pèrdua de la Moncloa és trivial per a Rajoy, comparada amb l´oxidació de l´etiqueta de supervivent que lluïa com un entorxat.

Sánchez ha adquirit el despatx i la supervivència. Fins a la seva caiguda, l´anàlisi política no es distingeix de la química en les seves lleis inapel·lables. El gairebé supervivent Rajoy es va entrenar des d´abans de la seva caiguda en la ruta del Rei emèrit, de restaurant en restaurant amb sobretaules que enllacen amb l´hora del sopar.

Núñez Feijóo era el candidat ideal del PP, però el 2011, i d´aquell any han passat ja diversos segles. Rajoy seria avui enyorat si hagués dimitit llavors. La sedimentació de la seva imatge costarà dècades. No hi fa res, sap esperar.