legeixo que gairebé tots els antics ministres del president Mariano Rajoy disposen de sortida professional. Uns, són diputats i sembla que acabaran la legislatura; d'altres, són alts funcionaris de l'Estat i retornaran als seus llocs d'origen; i, el tercers, professionals de l'advocacia o de l'enginyeria queden sotmesos a dos anys d'incompatibilitat forçada per treballar en l'àmbit que els fou propi. Ignoro, però, què passa en el sottogoverno, com diuen els italians, atès que, integrant l'administració central i reforçant el Consell de Ministres, s'hi troben unes dues mil persones, pel cap baix, que perdran la seva actual feina.

Un país on la gelosia, l'enveja, el ressentiment, el rancor, la tírria, la ràbia i l'animositat són components bàsics de la seva ànima, els problemes econòmics derivats d'un decret de cessament d'alt càrrec només mereix una curta piulada: Que es foti!. Respecte de la funció pública, la vocacional dels polítics i la professional dels funcionaris, el reconeixent no existeix perquè manca coneixement en la base social. Allò del burro penjat en el vidre del darrera d'un cotxe en qualitat d'ensenya nacional catalana que es posà de moda fa uns anys, no indicava altra cosa que en una de les Espanyes, i també en les altres, primer es fa i després es pensa si hi ha sort, perquè vaig observant amb molta preocupació que a una gran millora acadèmica li ha seguit una gran pèrdua en sentit comú. Així de bé anem.

Llegeixo també que els antics ministres estan preocupats pel retorn a casa; és a dir, per tornar a l'hàbit de fer els àpats en família, per omplir-se una agenda que de cop i volta ha quedat buida; o per bescanviar l'esclavitud del mòbil per una o dues trucades al dia. Pair aquest canvi no és fàcil; els ho ben asseguro. Sense haver arribat a ser ministre, em va costar Déu i ajuda retornar psicològicament a una certa normalitat després de tants anys dedicat a la política. I això que vaig disposar duna bona pista d'aterratge en l'àmbit professional, perquè alguns antics companys ho varen passar molt malament per trobar feina.

Quan arribes a l'estadi de «no ser ningú», com diuen el més ressentits amb si mateixos, no cal fer res per guanyar-te aquesta consideració social. T'arriba sola. Ho vaig aprendre molt ràpidament. D'«excel·lentíssim senyor» vaig a passar a ser «en...», tot i que aquella dignitat m'acompanyi per triplicada vegada fins al dia després de la meva mort. Però sabut és que de la ignorància no pot sortir ni un gram de saviesa. I la Diputació de Girona em va donar el cop de gràcia: Vaig ser esborrat de la llista d'«autoritats» a les quals s'enviaven totes les seves publicacions. Governava CiU i el seu president era Carles Páramo. No hi ha pitjor enemic que aquell a qui li has fet algun favor, havia dit, anys enrere, el president Jordi Pujol a Miquel Roca en un sopar d'estiu a la casa que aquest últim té a Port de la Selva. Tenia (i té) raó.

Entenc, per tant, el neguit dels ministres del president Rajoy en el moment d'enfrontar-se a un psíquicament complicat canvi de vies. Ja no parlo del mateix Rajoy perquè encara tinc a la retina converses mantingudes amb el president Felipe González quan va deixar presidència de govern després del triomf del seu successor, el president José Mª Aznar, i érem veïns de despatx a la planta noble del Congrés dels Diputats. En aquells pocs mesos, sempre em va parlar de La Moncloa usant el present en tots els verbs. Com si hi seguís vivint. Costa molt d'acceptar que el telèfon ja no sona.