Mal si fas, mal si no fas. Només fa una setmana i dos dies de la moció de censura que va canviar el president del govern espanyol. Només em trobo gent passejant pel carrer que em dona la conformitat amb la decisió de votar la censura i posar punt i final a la presidència de Mariano Rajoy. Una decisió que espero que acabi amb aquest tardofranquisme irrespirable que s´havia instal·lat, senyorejant, en la politica espanyola. Pedro Sánchez no es partidari del dret a l´autodeterminació de Catalunya, aquest és el seu punt de partida per a qualsevol diàleg que es pugui encetar. Això ho sabíem tots.

Ara han arribat els nomenaments dels seus ministres. És espectacular com alguna veu del sobiranisme hiperventilat ens demana que hi haguéssim posat condicions. Si hi són, mai se sabran. I qui sap si hi són, o no. Es tractava de votar «no» a Rajoy, no pas de fer un nou pacte del Majestic.

S´han creat condicions per a un diàleg diferent des de punts de partida també diferents? Em sembla que sí. Però necessitem temps -això que no es dona en l´hiperexcitació de les xarxes- per saber quina forma positiva o negativa pren aquest nou executiu. S´ha de veure el terreny de joc des de dintre de les muralles.

Un Govern del Parlament

Formant govern, Sánchez ha fet política, que vol dir un joc d´equilibris dins del partit per mantenir-lo unit amb un grup parlamentari de només 84 diputats. El dia a dia serà la negociació al Parlament amb la resta de grups. I aquí torna la política que pot ser útil i productiva. El terreny de joc és, més que mai, el Parlament i la seva aritmètica.

Contra la intolerància

Una franca minoria ha disparat perquè el vot per desallotjar Rajoy ha donat pas a aquest govern. He mirat amb una curiositat profunda aquesta reacció dels malcontents permanents. Emeten uns senyals que em preocupen. La lluita per la democràcia en la clandestinitat, per les institucions, per les llibertats... la van fer els nostres grans, inspirats en valors de profund respecte i civisme democràtic, de perseverança per fer que la flama en la negra nit del franquisme perseverés. Aquella lluita es va convertir en democràcia i partits polítics. I d´entre ells, els partidaris d´un govern nacionalista que recuperés l´autonomia sempre van prevaldre en moltes eleccions. I l´autonomisme va mutar en sobiranisme i ara l´independentisme té la majoria absoluta al Parlament. Com que política tambe és explicar les coses a cada moment i explicar tot el que hem aconseguit i el que ens falta, em fan patir els malcontents que no valoren tot el que tenim i que impugnen tots el que han fet possible arribar fins aquí. Per a alguns, el 9-N es prehistòria i per a alguns altres, el president Artur Mas ja no forma part dels que van posar els fonaments del moment actual. Venim d´aquella lluita «sorda i constant» per les llibertats i la democràcia. Des del 2012 hem fet coses grans perquè ho hem fet amb un somriure a la boca i amb una litúrgia cívicament laica i inclusiva. Em preocuparia que es perfilés un partit o un espai d´extrema dreta independentista a Catalunya. No seria continuadora del fil roig de tolerància i plenitud democràtica que ens ha caracteritzat. Aquest no és el nostre terreny de joc.

La hiperexcitació

A vegades rumio si els polítics que més admirem i que han escrit les pàgines més brillants haurien pogut fer el mateix en l´època del Twitter i les xarxes socials. Qui escriu és el primer que fa servir les xarxes socials com a instrument per fer arribar idees i punts de vista. Però les xarxes socials solen ser complementàries en la meva feina amb tasques que requereixen hores de lectura i estudi. Ara hom pot sobreviure en el món del surfing virtual i la hiperexcitació prepolítica només amb quatre frases dites a raig. No s´hauria de treballar així. Però hem de ser conscients que aquestes formes de treball són operatives, des de l´estratègia -molts cops gens ingènua- de la presidència dels Estats Units fins a una part important dels debats polítics a casa nostra. Últimament he fet l´exercici de demanar parlar telefònicament o en persona amb cinc ciutadans que m´han saltat al coll per Twitter. Els he enviat un missatge directe, els he donat el meu número de telèfon mòbil i els he demanat quina és la millor hora perquè puguem parlar. Només he aconseguit parlar amb un d´ells, i va anar molt bé. Els altres han preferit parlar per escrit, alguns s´han retractat a la primera del que havien escrit, altres s´han convertit en els meus nous fans perquè vaig ser un home «proper» que em vaig posar en contacte amb ells. A tot l´Estat només hi ha cinc milions d´usuaris de Twitter, i els més joves ja se n´han cansat i van a les formes més amables de l´Instagram. Cinc milions són una molt respectable... minoria. Interactuo a Twitter, lloc per compartir idees i moments, però també el gran raval de les ganivetades gratuïtes. Com haurien fet bona política Churchill, Prat de la Riba o De Gaulle en l´època de l´immediatisme antideliberatiu, de la conversa sorda, del monòleg egòlatra?

Una gran oportunitat

Poc s´ha fet notar que Girona és l´única demarcació electoral d´Espanya on els sis diputats al Congrés -tots- vam votar a favor de la moció de censura a Rajoy. En cap altre demarcació es va donar el ple al 10. En totes les altres hi tenen diputats PP i Cs. Vam votar per acabar el govern de Rajoy, però fent-ho també ens vam trobar en una nova etapa que ha de ser aprofitada per treballar junts, tots sis diputats i diputades, pels interessos de les comarques gironines. És fàcil que ens posem d´acord sobre les prioritats. Molt s´ha parlat sobre els cinc vots decisius dels diputats del PNB. Espero que aviat es parli dels sis vots en sintonia i compactes dels diputats per Girona.

Europa mira a l´Est

Àustria recomposa relacions amb Rússia. Del govern italià era previsible. Però la cancellera Merkel i el president Macron han visitat Rússia amb pocs dies de diferència. I s´hi han de sumar les bones relacions d´Eslovàquia, Hongria i la República Txeca. Els Estats Units han començat la seva etapa aïllacionista i aranzelària i Europa busca nous aliats per no quedar aïllada. Alguns benpensants envellits d´esquemes mentals posen el crit al cel. No passaran gaires mesos que l´Europa de l´Oest restablirà llaços amb l´Europa de l´Est. Algunes víctimes pel camí: Ucraïna, agafada amb pinces i els lobbies del vell finançament dels politics demòcrates nord-americans, especuladors de borsa inclosos, dels que posen i treuen governs.

Els nous terrenys de joc.