Ara podem dir que Iñaki Urdangarín -ex-duc de Palma, marit de Cristina de Borbó, germana del rei Felip VI i filla dels reis Joan Carles I i Sofia- va malversar, va prevaricar, va defraudar a l´administració, va burlar per dues vegades Hisenda i va traficar amb influències per ser ell qui va arribar a ser. L´Audiència de Palma va condemnar-lo també per un delicte de falsedat en document públic comès per funcionari, però -per la llei de la gravetat judicial «el que puja, baixa»- al Tribunal Suprem no li sembla demostrat. Són 5 mesos de presó menys. De 75 a 70.
Urdangarín encara està a 10 mesos de condemna per lliurar-se d´entrar a la presó, com fins ara. La meitat del cinema de terror nord-americà dels vuitanta va solucionar com ficar els adolescents a la mansió gòtica amb l´argument «una força misteriosa m´ha atret fins aquí». Això d´Urdangarín i la presó és així, però a l´inrevés. La presó i ell es repel·leixen. Per a la societat, la clau és en aquesta porta. Les coses que es neguen a entrar estan en l´origen de moltes frustracions.
Des de dimarts, la seva esposa no és responsable de delicte contra la Hisenda Pública, fet que li ha rebaixat la multa gairebé a la meitat. Al 50% està també Cortefiel i encara no han començat les rebaixes. Si Cristina agafa el que li acaben de descomptar i s´ho gasta tot en roba d´aquests magatzems, la roba li surt per una quarta part. Si li regala aquest vestuari al seu marit (a la presó espanyola no hi ha uniformes), el Tribunal Suprem no serà capaç de veure que Urdangarín se´n beneficia.
És veritat que la justícia és igual per a tothom. A Iñaki el van jutjar com a ciutadà sense condemnar els danys socials de descrèdit que va produir a la corona el seu rap monàrquic, molt més destructiu que l´antimonàrquic de Valtònyc.
