Els primers moviments del nou govern Sánchez ja indiquen per on poden anar els camins del que queda de legislatura (s´han adonat que ningú exigeix ??eleccions, excepte els descol·locats Ciutadans, d´Albert Rivera?), que bé podria allargar-se els dos anys que falten fins a la seva finalització teòrica (juny de 2020).

En primer lloc, mesures «efectistes de progrés», sense excessiu cost econòmic, amb la idea de recuperar part de l´electorat perdut a l´esquerra (en mans de Podem) i, fins i tot, a la dreta (Ciutadans). Aquí cal emmarcar la decisió d´acollir al vaixell Aquarius, amb més de 600 immigrants a bord, després de la negativa del Govern italià d´obrir els seus ports als refugiats. Curiosament, una decisió que pot ser vista amb simpatia per gran part de l´opinió pública, davant d´una emergència humanitària, no sembla haver tingut en compte que va en contra del que succeeix ja en molts països europeus (refractaris a obrir les portes a forans, com succeeix a Itàlia, Àustria, Hongria... o fins i tot França, que ha atacat els transalpins per la seva falta de solidaritat, quan tampoc ha complert amb les quotes de refugiats), efecte crida a part.

D´altra banda, un nivell de rigor elevat amb qualsevol irregularitat dels seus representants públics, com ja ha patit el més efímer ministre de la democràcia a Espanya, Màxim Huerta, forçat a dimitir després que es filtrés un frau a Hisenda, quan col·laborava amb Telecinco. Per a un altre moment caldrà deixar el paper que juguen els nous mitjans (i l´acció multiplicadora de les xarxes socials), a l´hora de soscavar la carrera de qualsevol. Queda clar que bastants polítics del segle XX no haurien sobreviscut gaire temps, en aquesta era.