Escoltem amb una certa regularitat que els mitjans parlen sobre elements diversos a punt de desaparèixer per la construcció d'edificis o d'altres infraestructures. Solem veure llavors tot un conjunt de veïns agrupats al voltant d'excavadores reclamant a les autoritats que aturin una destrucció que sembla imminent. Em passa sovint que, quan la destrucció fa referència a un refugi antiaeri, els veïns em demanen que hi vagi a fer una xerrada, cosa que miro de fer amb molt de gust. L'altre dia era a Barcelona parlant amb les persones que defensen la conservació del refugi 819, situat concretament a sota de Santa Maria de Sants.
La història de la preservació dels refugis antiaeris ha estat increïble. Quan es va començar a reclamar a les autoritats municipals la seva preservació no estava previst en cap cas que una construcció popular amb 50 anys de vida (eren els anys 90) mereixessin cap consideració. La cosa, però, va anar fent forat, sobretot per la reivindicació veïnal, que acaba sent el corcó de batlles i regidors. Resulta que a la Carta Arqueològica de Barcelona, que es pot consultar per internet, ara hi apareixen tots els refugis antiaeris localitzats sobre mapa, i a la fitxa desplegable consten com a dotats de protecció legal, sense més especificacions. Quan topen amb un refugi arran d'unes obres, però, no hi ha cap autoritat a l'aguait i en defensa d'aquest patrimoni. Entenc, doncs, que es demanen els permisos d'obres i que s'atorguen malgrat l'existència d'un bé amb protecció legal. La defensa del bé patrimonial, però, queda en mans dels veïns. Com més fressa facin, com més cridin i més ho esbombin, més possibilitats hi ha que el consistori reaccioni. Una es demana de què serveix la suposada protecció legal si al final els criteris de preservació depenen de la capacitat dels veïns de tocar els nassos.
