Fa pocs dies estàvem amb l'ai al cor, mentre seguíem els tràgics incendis que han devastat la Ribera d'Ebre. Als empordanesos, tot això de les flames descontrolades ens fa tornar un xic paranoics perquè el territori se'ns ha socarrimat sovint.

Aquest món carbonitzat, fins i tot treu el nas a Tocats de l'Ala. Història oral del rock català, un llibre d' Oriol Rodríguez, que reconstrueix, a través d'entrevistes, l'eclosió d'aquella escena musical potser mitificada. Quim Mandado hi recorda que, per poder pagar-se l'equip de música, ell i Josep Maria Coromines van treballar de bombers durant un estiu força complicat; per això, abans de fer Sangtraït, van muntar un grup que es deia Bomberos Atómicos.

Tocats de l'Ala, tot s'ha de dir, és una crònica força entretinguda i plena d'anècdotes siderals. Papa Jules hi explica que van fer un dels primers concerts a la Jonquera en un terreny inclinat, amb l'escenari sobre un camió. «Ens vam passar tot el bolo aguantant la bateria, perquè, com que allò feia pendent, a cada cop de bombo se n'anava cap avall». Sembla tret dels germans Marx.

Fer rock en català al principi dels vuitanta era divertit, sí, però també força complicat. De No puc deixar de fumar, primer elapé dels SAU, se'n van vendre 71 còpies, cosa que va reportar als autors uns guanys equivalents a... 21,14 ?! Per poder enregistrar un disc, molts grups es van arriscar a demanar crèdits. I no van veure ni un ral de les subvencions generosíssimes que, segons un mite força estès, et concedia la Generalitat pujolista pel sol fet de cantar en català.