Cada cop tinc la memòria més prima. Aquests dies ho atribueixo a la calor. Quan se superen els 25 graus el cervell sembla deixatat, incapaç de sortir airós de qualsevol trifulga. Les trifulgues semblen impertinents, amb aquesta calor. Tot i així, per més que hi penso, em costa trobar algun moment de la història recent en què la Unió Europea hagi estat una entitat valenta i trencadora, un moment en què hagi sortit en defensa dels drets humans, de la radicalitat democràtica i de totes aquestes coses que diem. No és que no sigui possible, no és que no pugui passar, és que no hi ha manera que em vingui al cap un precedent. Ni la guerra de Bòsnia, ni la guerra de Síria, ni els emigrants que travessen el Mediterrani... No em ve al cap ni un cas en què aquesta entitat enorme, poderosa i rica com ella sola, hagi decidit trencar esquemes.
Dit això, recordo que la guerra de Bòsnia va acabar i que Iugoslàvia es va desfer com la cosa fictícia que era. La Unió Europea no va poder impedir que es formessin nous estats. Tampoc no va impedir el sofriment de la gent. Què esperen que facin per nosaltres? No ho dic per treure ferro, però és que som els reis de l'autolapidació. A TV3 van emetre el documental Llenguaferits. La tesi és que això s'acaba. Un dels temes recurrents és el fet que molta gent canvia de llengua quan es troba algú que no coneix. Pensa que és foraster i abandona el català a la paperera de la història. Molt bé. Aquest ciutadà acumula una por de ca l'ample encara que no ho sàpiga, herència el franquisme i d'actualitzacions diverses, però s'excusa dient que ho fa per educació. Si aquesta persona no agafa confiança en ella mateixa i en la seva llengua, malament rai. Només falta que ens diguin cada dia que som els últims mohicans. Ja sé que fa calor, però la feina que queda per fer l'hem de fer nosaltres. El primer, el Govern.
