Avui tenim més dades dels atemptats de Barcelona i Cambrils, gràcies al treball de Carlos Enrique Bayo, que ens retorna a l'essència de la professió periodística, que no és altra que la de revelar-nos veritats, encara que ens resultin incòmodes. Si des del 17-A la relació entre l'imam de Ripoll i el CNI ja despertava suspicàcies, és normal que aquests dies tinguem sentiments d'alarma, indignació i perplexitat.

Després d'uns atemptats així, els poders públics d'un país democràtic haurien fet mans i mànigues per investigar els fets i per donar les explicacions que calguessin. No va ser així. I PP, PSOE i Ciutadans van preferir anar en contra de la transparència. Una part de la premsa, per cert, va fer el mateix: en comptes d'estirar el fil del CNI, va dedicar-se a crear dubtes sobre la bona feina dels Mossos d'Esquadra.

Si -tal com apunta Enrique Bayo-, la massacre terrorista s'hagués pogut evitar, la gravetat dels fets ja resulta estratosfèrica. I si, per postres, s'han ocultat i destruït proves, ja podem plegar... Igual d'esfereïdor resulta que la premsa de Madrid hagi optat per no fer-se ressò d'aquestes novetats. Igual que la majoria de pesos pesants de PSOE, Cs i PP. Penós.

La delegada del Govern Teresa Cunillera, que consti, s'ha limitat a demanar respecte per les víctimes, per la ciutadania i pels cossos de seguretat. La millor manera de fer-ho seria endegant una investigació per aclarir aquestes actuacions i depurar-ne els responsables. Tot fa pensar, però, que es continuarà posant la brutícia sota la catifa i mirant cap a una altra banda. Amb el cinisme habitual.