Ara que algun jutge busca les pessigolles als ninotaires, val la pena llegir El humor gráfico (Diminuta Editorial). Aquí, Eneko de las Heras, Mauro Entrialgo, Flavita Banana, José Luís Martín, Kap, Mamen Moreu, Manel Fontdevila, Raquel Gu i Toni Batllori es reivindiquen com a narradors d'històries, encara que aquestes només tinguin una vinyeta.

Quan un diari t'encarrega l'acudit, com t'ho muntes? Manel Fontdevila ens ho aclareix: «El dia que el Parlament declara la independència de Catalunya, encara que només duri vuit segons, no pots publicar una vinyeta sobre un altre tema. Has de parlar d'allò. T'has de mullar».

El jou de l'actualitat fa caducar de seguida moltes tires i acudits, però, com recorda Mauro Entrialgo, hi ha excepcions: «Una vinyeta del Perich, dels setanta, és apropiada per una cosa que va passar ahir». En aquest cas, potser hi té una mica a veure això que apunta Fontdevila: «Avui tornem a defensar de nou coses molt antigues com la democràcia, el feminisme, la llibertat d'expressió...».

I als anys setanta, com eren els acudits? «De denúncia -diu Toni Batllori. Fer humor era força més senzill. La diana es deia dictadura». Avui no hi ha dictadura, però la correcció política ens ha fet perdre molts espais de llibertat. Fins i tot a les xarxes socials, que s'han convertit en una font de conflictes per als ninotaires.

José Luís Martín ho descriu així: «Et treuen un acudit fora de context, i les associacions de no sé què se't foten al damunt i comencen a opinar sobre el contingut d'una revista que ni coneixen. És letal, sempre tens a algú ofès».

L'humor gràfic. Una feina d'alt risc. Ahir, avui i demà passat.