De jubilats n'hi ha de moltes menes. N'hi ha que cobren pensions dignes, que ronden els 2.000 euros, i n'hi ha que cobren pures misèries. Sovint la quantitat no depèn dels anys que s'hagi cotitzat, sinó del règim en què s'hagi cotitzat. Els autònoms són els perdedors totals del sistema. Tinc un parell de jubilats a prop. No saben com fer-ho per arribar a final de mes. El que té pis de propietat (el va comprar amb esforç per no haver de patir), ara es troba que la finca es fa vella i cada any que passa estan obligats a fer reformes: la façana, el celobert, els degoters del veí de l'àtic... Les derrames li xuclen la mesada. Sumant-ho tot arreplega uns 800 euros al mes. L'altre ha tingut la sort de poder accedir a un lloguer social. La seva jubilació també voreja els 800 euros i el lloguer suposa una cinquena part de la paga. També desespera. «He calculat que només em puc gastar 10 euros al dia» -em diu. La resta se li en va en lloguer, llum, aigua, gas, telèfon... Diuen que la mitjana de pensions a Catalunya se situa en els 1.028,80 euros, d'on es desprèn que els que en cobren 2.000 euros són una franca minoria. La majoria són persones empobrides dia a dia que a penes poden fer front a qualsevol contingència. «Tenia un pla de jubilació privat. Res, quatre duros. Però em vaig haver de fer un audiòfon. No sentia res. I, com que no entra a la seguretat social, m'he quedat sense pla de pensions».
Paral·lelament l'estat inverteix 1.100 milions d'euros en l'Imserso. Els pensionistes de què els parlo miren de fer-lo servir perquè «gasten més a casa». També els que cobren pensions altes l'utilitzen, perquè és universal, no depèn de la renda. La paradoxa és que treballadors mil·leuristes contribueixen via impostos a pagar les vacances de jubilats amb pensions que doblen les seves nòmines. Qualsevol cosa abans que pagar pensions justes i deixar-se d'almoines.
