El pa amb tomàquet, els espanyol s'esmercen a dir-ne pantumaca i a fer-lo molt malament -amb pa i tomàquets no adequats, i torrat, amb all (no n'ha dut mai) i amb la tomaca no fregada o sucada. Hem d'agrair a uns pagesos de Castelló de la Plana que ara puguem disposar de tomaques de sucar (dits també tomacons, de penjar, etc.) tot l'any, que, sobretot fora de l'estiu, són les úniques acceptables. De fet, Castelló és dels pocs llocs del País Valencià on el «pa amb tomata» (normalment amb pernil) és corrent. Això de les tomates de penjar no ho sabia ni en Ferran Adrià, de cultura suburbial. En un concurs de pa amb tomàquet que es va organitzar a l'hotel Barceló Sants i on un servidor feia de jurat, hi va presentar un pa amb tomàquet fet amb tomaques de Canàries, una heretgia. Per cert, l' Oriol Bohigas, il·lustre arquitecte, es va presentar al concurs amb un pa amb tomàquet que se sucava amb un Cacaolat (batut de cacau; seria Cholek a València, un problema que tenim els catalans quan viatgem, ja que el demanem i ningú no ens entén); els altres membres del jurat el van rebutjar, però un servidor el va defensar adduint que això venia d'una tradició catalana, el pa amb tomàquet amb xocolata (que agradava molt a en Lluís Llach i a mi de petit).

Una de les modes actuals, amb rerefons polític, és afirmar que el pa amb tomàquet és d'origen murcià, fins i tot s'ha arribat a escriure que els obrers murcians emigrats a Barcelona plantaven tomaqueres a les vies del metro (dècada dels 20). M'és igual el seu origen, sigui murcià o, per què no, andalús, on és corrent el pa amb tomàquet en forma de puré, que fins i tot es comercialitza («Tomatito»). Però una de les primeres referències del pa amb tomàquet la trobem una miqueta abans, el 1884, a l'obra de teatre La taberna: drama popular en 9 quadros, altres tants de la vida real, obra escrita per n' Eduard Vidal i Valenciano i en Rossend Aru ? s i Arderiu. Així que, suposant que els primers murcians arribessin a principis de la dècada dels 20, en Tomás portava ja gairebé 40 anys (com a mínim) menjant pa amb tomàquet. Manuel Vázquez Montalbán al seu llibre El premio (1996) diu que el pa amb tomàquet « materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americano, el aceite de oliva mediterráneo y la sal de la tierra que consagró la cultura cristiana».

El pa amb tomàquet -o tomaca, i, en el meu dialecte «pa xucat amb tomata», pa amb oli a Mallorca- és molt apreciat com a esmorzar o berenar -acompanyat de truita, pernil, embotits, anxoves, tonyina, formatge etc.- o com a pa per acompanyar els àpats (graellades de carn així com el peix fregit, com sonsos, tot un clàssic, etc., del qual la gran cuinera Carme Ruscalleda n'ha fet un emblema). Típica elaboració de l'aprofitament en la cultura rural, que es feia quan el pa era eixut i ja no es podia menjar i els tomàquets molt madurs a punt de ser llençats a les gallines. A més és molt interclassista: la burgesia barcelonina el va adoptar, i celebrava elegants berenars de «pa amb tomàquet» fins als 60. El seu profeta és Leopoldo Pomés, que ens acaba de deixar, que hi va dedicar un sofisticat llibre.