Tothom que creu en allò que fa, tard o d'hora viu alguna epifania, per dir-ho a la manera com en parlava Mircea Elíade. L'epifania -en sentit original- és una manifestació espiritual, la forma com Jesús es va manifestar als Reis de l'Orient. El 6 de gener ho celebrem. D'epifanies profanes, però, en viu tothom que treballa intensament en allò en què creu. S'imaginin que estan escrivint un llibre, tant li fa que sigui una novel·la de misteris com la tesi doctoral. O que tenen entre mans un projecte important, que estan engegant un negoci o que estan desenvolupant una nova teoria. Hi són immersos completament. Es lleven pensant en la trama que desenvolupen, en els personatges que té ballant al taulell de la imaginació o remenant dades, reformulant premisses o buscant documents. Arribarà un moment que el món sencer girarà entorn d'aquesta seva obsessió. Tot el que vegi i visqui hi tindrà relació: les notícies de la tele, els llibres que passin per les seves mans, les converses de bar... Pot trobar una frase ajustada al seu treball en un serial americà, en una entrevista radiofònica o escoltant el peixater. La seva obsessió s'ha convertit en una mena de centre gravitatori a punt per atraure idees i propostes. Un camp magnètic que ho arrossega tot. Es pot despertar de cop amb la solució al cap d'un problema que es feia escàpol. És una cosa magnífica i deliciosa que explica en quins moments tan dolços vivim quan treballem en allò en què creiem, en aquella forma de veritat que polim amb calma i amb entusiasme fora mida.
Les epifanies són aquesta meravella. És des d'aquí que apareixen solucions impensades i creatives a problemes que semblaven irresolubles. És des d'aquí que s'avança i es creix. Ara, si troben algú que tant li fa A com B, fugin. No aniran gaire enlloc. Això val en política, en economia, en dret i en qualsevol altra disciplina.
