Tenim tots els corifeus lloant les virtuts de la submissió. És la cançoneta de l'estiu, que se sent per totes les clivelles. Tertulians, periodistes i polítics, disposats a dir amen a tot el que arribi de Madrid. Que no som prou, que Espanya és massa forta o els que van més enllà i fan un Granados, defensant que les coses importants s'han de decidir sense la gent. No cal estirar gaire l'argument socialista per veure a quina casella política els porta. Immersos en aquest bany preparat amb les sals de la resignació, la idea és que ens oblidem de la força que tenim, que la menystinguem, que ens infravalorem i que continuem voltant la sínia de la culpabilitat: Que en som, de dolents! Com ho hem fet, de malament! Així que cal anar recordant que només vam fer un referèndum després d'anys de regir-nos per un Estatut que no hem votat, de negació del diàleg, d'un espoli econòmic que continua a tota màquina, d'una manca d'inversions i d'un menysteniment total. I ara vindrà la sentència contra els presos polítics.

Davant l'immobilisme espanyol, Jorge Cagiao piula que la resposta ha de ser convertir-se en el problema més gros de què siguem capaços. És així. La sentència del TS, que és a punt de caure, és el gran problema de l'Estat espanyol, tant és què hi digui. És un problema tan gros que Sánchez s'haurà passat cinc mesos fent el pallasso per tal de ser només president en funcions quan la dictin i de poder-la fer servir com a material fungible de campanya electoral.

Jo, en la gent del meu país, que és la que conec, hi confio. Podria dir que confio en la gent d'altres països, però seria una temeritat. De ganes de fer-nos callar en tenen moltes. Quan es reclamen urnes i la resposta al referèndum és la presó i la violència, no hi ha manera d'esquivar la gravitació del forat negre on niuen els arguments dels Erdogans de torn.