Si Pedro Sánchez se'n surt bé, l'11-N serà considerat un estadista admirable; si falla, esdevindrà el polític més ruc i efímer de la història de la democràcia espanyola i del món occidental. Podia esperar al 2022 per cridar la gent a votar, ara a cuita-corrents ens convoca perquè no s'ha entès amb cap altre partit per gestionar l'acció de govern o cap altre partit s'ha entès amb ell. No hi ha líder que després de pocs mesos de ser elegit sigui tan llusc per obrir un procés electoral, sense obligació legal, i perdre'l.

Així doncs, només hi ha una explicació possible per justificar la convocatòria de noves eleccions: Pedro Sánchez, aconsellat per l'Oracle de la Moncloa, l' Iván Redondo, està convençut, té la ferma convicció, que les guanyarà, que obtindrà un molt millor resultat que l'aconseguit el 28 d'abril d'enguany i desembussarà la situació encallada, no obstant si el resultat li és dolent, haurà demostrat ser un incompetent polític, un capsigrany.

Si les perd, que es calci, ja sabrà quin pa hi donen, perquè els dirigents del PSOE, que hauran de deixar el càrrec, el despatx ministerial, i tota la tropa que es quedarà sense feina, no li perdonaran mai la bajanada comesa. I de l'arbre caigut tothom en farà estelles. Els votants socialistes perdedors tampoc entendran per quin set sous va embrollar-se pensant que les podria guanyar, si la gent li va deixar de fer confiança en comprovar que no havia sabut formar un govern sòlid i no entenia res del que se'n pescava. Rebrà de tots cantons. I que es deixi de galimaties i que se'n torni a la universitat a fer classes. Tanmateix la por que pugi la dreta farà que els militants i els dirigents del PSOE tresquin de valent per barrar el pas a Casado, Rivera i Abascal.

Els màxims prohoms actuals del PSOE, com l'exèrcit poderós de l'antic partit, que mai han estimat el líder Pedro Sánchez, Felipe González, Guerra, Ibarra, els barons territorials, etc., veuran confirmada la creença que en Pedro Sánchez era un bluf i li refregaran que va ser un tanoca quan no va tenir cintura política per negociar i pactar amb altres formacions a fi de romandre en el poder, atès que podia haver rebut el suport de Cs, que s'hi va posar bé per deixar-lo manar satisfent així el poder fàctic i econòmic, que feia mesos ho exigia, igual que demanava a l'Albert Rivera que superés els seus prejudicis fútils i no molestés més.

Aquesta badada de no haver establert pactes de govern serà imperdonable i Pedro Sánchez, del qui fa anys ja afirmaren que era un cadàver polític, corre el risc, si li surt malament la maniobra de vèncer, d'anar directament al cementiri dels polítics ineficaços. Quan va tornar a guanyar la Secretaria del PSOE proclamaren que era El Renacido -l'auster i meravellós film protagonitzat per Leonardo di Caprio-; si ara decep, ningú voldrà saber res d'ell.

(Ara bé, Pedro Sánchez té un bon comodí polític en aquest joc de cartes. Aviat se sabrà la contundent sentència del judici del procés i és possible que es produeixin forts i seguits aldarulls a Catalunya, i si això passa tindrà l'argument perfecte, que no ens ha de sorprendre, per a una nova i duríssima aplicació de l'article 155 de la Constitució, deixant tota la dreta amb un pam de nas perquè ell s'atribuirà tot l'èxit de la decisió. Estic convençut que aquesta hipòtesi fa temps la tenen en compte els seus assessors).

Qui és l'Iván Redondo? Un professional que sap alterar l'opinió pública amb la propaganda i el control de la comunicació. Va encimbellar José A. Monago del PP a la presidència de la Junta d'Extremadura, després d'haver fet guanyar a l' Albiol l'Ajuntament de Badalona, igual que havia assessorat A. Basagoiti. El 2017 començà a treballar pel PSOE com a ideòleg i animà P. Sànchez a presentar la moció de censura contra Rajoy. Ocupa el càrrec de director del Gabinet de la Presidència del Govern.

Tots els comentaris polítics asseguren que Pedro Sánchez no pronuncia una paraula sense abans haver-ho consultat al seu assessor de confiança i els sondejos que ell maneja vaticinen un magnífic resultat per al PSOE, endemés aclarirà el paisatge polític ara tan fangós i enrevessat. És cert que necessitem claredat perquè estem entrant a la tercera fase de la crisi que esclatà el 2008 i que els economistes pronostiquen que serà la més severa, la que provocarà més estralls.

El mes de març, després de la sessió d'investidura en la qual en P. Sánchez no va sortir elegit president, vaig escriure que el més probable seria que al setembre hi hauria eleccions si les enquestes somreien al PSOE. Aquest pronòstic d'una nova votació estava fonamentat en la mala relació entre en Pablo Iglesias, el seu teòric soci de coalició, i en P. Sánchez. Pèrdua de confiança, també dins de Podem hi ha el partit comunista, Esquerra Unida, desdenyat pels europeus i pels patriarques socialistes; el pacte era impossible perquè el PSOE sent pànic del partit situat a la seva esquerra, perquè ell es considera l'esquerra en estat pur.

Era previsible que amb la represa política no hi hauria la possibilitat de formar govern i es convocarien nous comicis. Durant el tòrrid estiu qui més s'ha cremat ha estat Cs, que ha patit una diàspora de prohoms perquè en Rivera no va voler pactar amb el PSOE.

El PP, en canvi, va anar-se'n de vacances i a en Casado li va semblar que el millor que podia fer era deixar-se barba i no fer declaracions. Això ha jugat molt a favor seu perquè en boca closa no entren mosquits. Només va dir «mai votaré Pedro Sánchez» i tal dia farà un any.