Liberisliber acaba de celebrar un aniversari rodó. Dubto que hagi tocat sostre. Després d'una dècada, enguany encara s'hi han passejat, per primer cop, alguns devoradors de llibres procedents de l'Alt Empordà. Això em fa sospitar que pot haver-hi altres casos semblants (i que no sàpiguen el que s'estan perdent).
En contraposició a aquesta hipòtesi, també tenim exemples de tot el contrari. La fira fa forat, guanya prestigi i ofereix un model de negoci atractiu per a editors de tot arreu: aquest cop, cinc empreses de Madrid, quatre del País Valencià, dues d'Andalusia, una d'Euskadi i una d'Aragó. Un símptoma de la bona feina feta durant tots aquests anys.
De fet, en aquests dies tan complicats per a les obres de paper impreses, Liberisliber té la virtut de demostrar que ser editor és un acte tan meritori, tan agosarat i tan respectable com el de ser llibreter o escriptor.
Ja sé que el fenomen de l'autoedició, afegit al de l'autopromoció a les xarxes, pot fer creure que editors i llibreters s'han convertit en mitjancers prescindibles. No hi estic d'acord. L'escriptor és el big bang indispensable d'una obra literària, però sense els llibreters i els editors, tot sovint, aquesta explosió creativa podria quedar confinada en el buit.
La creació vol risc autoral; igual que els autors necessiten empresaris que s'arrisquin a editar-los. Liberisliber és la prova que aquest miracle encara existeix; que queden esperits convençuts de la vàlua del que publiquen i que, a més a més, esperen que, a l'altra banda del mirall, hi hagi algú disposat a pagar per llegir-s'ho.
