Catalunya és, probablement, el país del món amb més gent que es considera d'esquerres. Segons una de les últimes enquestes del CIS, un 21% dels catalans es considera d'extrema esquerra i un 34,1%, d'esquerres. Poc més del 5% dels catalans creu que és de dretes (ultradreta inclosa). El darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) dona unes xifres similars. Bé, aquestes dades no són fruït d'un estudi sociològic. Són enquestes en les quals la gent respon el que creu que és. Després, la realitat s'encarrega de desmentir-ho. Quan la gent vota, ja no és tan d'esquerres si prenem com a referència que en els últims 40 anys totes les eleccions al Parlament de Catalunya les ha guanyat un partit de dretes (o de centredreta) i només ha deixat de governar 7 dels 39 anys d'autonomia (entre 2003 i 2010). De fet, Catalu­nya i Euskadi són les dues comunitats autònomes de l'Estat on hi ha el percentatge més elevat de ciutadans que es consideren d'esquerres. I al País Basc la dreta nacionalista també ha guanyat totes les eleccions i només ha deixat de governar durant tres anys (2009-12). El factor nacional distorsiona i confon els conceptes clàssics de dreta/esquerra.

Malgrat el que diguin les enquestes, o sigui, el que creuen ser una immensa majoria dels ciutadans, l'esquerra, més enllà de la socialdemocràcia del PSC o de Federalistes d'Esquerres, pràcticament ha desaparegut del panorama polític català. Aquesta setmana, hem vist com la suposada esquerra dels comuns s'ha alineat una vegada més al costat de Quim Torra. Primer, votant contra la moció de censura i després votant contra una moció que demanava la seva dimissió. És comprensible que els comuns no donessin suport a Ciutadans, però existeixen altres alternatives de vot (abstenció, sortir del ple, etcètera) abans de donar un suport explícit a un president profundament de dretes (té el seu dret a ser-ho), sectari, que s'encomana a la justícia divina (teològica) per damunt de la terrenal (democràtica), que es considera un president-vicari i que ha renunciat a governar el país. A l'Europa occidental, és difícil trobar similituds de partits d'esquerres que hagin donat suport a presidents tan de dretes com Torra, més enllà de la ja frustrada aliança entre els ultradretans de la Lliga del Nord de Matteo Salvini i el populista Moviment 5 Estrelles. Comuns i Podem pregonen que «ni DUI ni 155», però els fets demostren que sempre s'han alineat al costat de la DUI. Com aquesta setmana, amb Quim Torra. L'única diputada al Congrés que ha obtingut l'esquerra (PSUC, ICV, Podem, etc.) per la província de Girona des de les primeres eleccions generals de 1977, Marta Sibina, va acabar la seva única legislatura, després de romandre desapareguda durant dos anys, votant al costat del PP en els pressupostos del PSOE.

A les properes eleccions generals, fins a quatre formacions que es consideren d'esquerres estaran liderades per candidats independentistes: ERC (Oriol Junqueres), comuns (Jaume Asens), Més País (Juan Antonio Geraldes) i CUP (Mireia Vehí). Esquerres profundament nacionalistes? A Catalunya, tot és possible, però, tal vegada, s'hauran de revisar la majoria dels tractats sobre el pensament polític. Definitivament, la suposada esquerra ha desaparegut (o l'han fet desaparèixer) de la política catalana. Els últims mohicans del Parlament van ser Joan Coscubiela i Lluís Rabell.