Segurament una de les emocions que ens fa més manipulables i dòcils és la por. La por ens torna irracionals, perquè activa els instints més primaris, els ressorts atàvics de la supervivència. La por és rudimentària i immediata, punyent i corcadora, per això ens fa tan vulnerables, ens infantilitza, ens bestialitza o ens redueix a cendres. Per por combatem o obeïm consignes, renunciem als nostres drets o justifiquem certes injustícies. La por ens immobilitza i ens encarcara: deixem de fer moltes coses per por, ens en perdem moltes altres. O, impulsats per aquesta mateixa por, actuem precipitadament, impulsivament, sovint esperonats per prejudicis, clixés o meres suposicions. La por amaga sempre un punt d'ignorància, d'obscuritat, de manera que desboca la imaginació i engrandeix els seus propis monstres. De la por al pànic, doncs, hi ha un sol pas. I la por i l'odi s'alimenten mútuament.

Tot això ho saben i ho han sabut sempre els governs i en general qualsevol forma de poder. De fet, els estats s'han sustentat tradicionalment en la por, han crescut i s'han enfortit a l'entorn de la por. Perquè l'estat es presenta sempre com a garantia contra aquesta por, com a pare protector, com a força suprema que pot vèncer qualsevol amenaça. Per això mateix els estats necessiten enemics que provoquin i mantinguin viva aquesta por, enemics interns o externs, reals o inventats. Durant la guerra freda, per exemple, les dues grans potències mundials, la URSS i els Estats Units, van justificar la carrera espacial i armamentística, l'espionatge i la vulneració de llibertats, la manipulació informativa i la propaganda, gràcies a la por que provocava l'enemic, és a dir, l'altre, el diferent (el comunista o el capitalista, en aquest cas).

L'Estat espanyol ho ha tingut sempre molt clar: l'enemic, i doncs, la por, eren a casa i calia combatre'ls amb tots els mitjans de què disposa un estat, que són molts i sovint molt atroços. El franquisme va insistir fins a la nàusea que els enemics eren -a banda de la conspiració judeomaçònica- els rojos i els separatistes, i així va justificar i sostenir una de les repressions més bàrbares i llargues que ha patit un país. L'actual democràcia, hereva del franquisme, va continuar atiant la por al separatisme i durant anys i panys el País Basc va donar molts rèdits electorals. Avui, el gran enemic són els separatistes catalans i tot, absolutament tot, sembla justificable per parar-los els peus.