Els esclats de patriotisme tenen un punt tragicòmic. Des del sofà produeixen hilaritat, basarda, fàstic o escalfor. I al carrer poden tenir conseqüències nefastes: morts, batalles campals, gregarisme excloent. El patriotisme desenfrenat fabrica monstres reals que després fan un gran paper a les comèdies. Passat el rebull, es veu que els líders i la massa es van enardir a roda d'un miratge. Se'n digui pàtria, se'n digui nació, se'n digui poble o se'n digui caràcter col·lectiu. Enllà d'això, també és veritat que el sentiment de pertinença és dolç com les manyagues d'una àvia.

L'any 1885, i sense avisar ningú, Alemanya va prendre possessió de les Illes Carolines. Espanya les considerava seves, però la majoria d'espanyols no sabia ni que existissin. Descobertes, és un dir, l'any 1526 per l'explorador espanyol Toribio Alonso de Salazar, l'any 1528 ja eren de la corona espanyola. I es van batejar amb el nom de Carolines l'any 1686, en honor a Carles II d'Espanya.

L'any 1885, dèiem, Alemanya va exigir drets de sobirania sobre les illes, establint-hi un lloc. Però el papa Lleó XIII hi va intervenir i les illes van continuar sent espanyoles. Al final, quan Espanya perd la guerra contra els Estats Units, les illes es van vendre a Alemanya per 25 milions de marcs. Situades a la quinta forca de l'oceà Pacífic, actualment fan part dels Estats Federats de la Micronèsia, llevat d'una, l'illa Palau, que es va constituir en república.

Pel que ens interessa, el conflicte de l'any 1885 va produir una reverberació patriòtica a l'Espanya de l'època. Manifestacions, aclamacions pels carrers del regne, l'esclat va tenir dues cares. Una reacció que a Castella va agafar un sentit tràgic i a Catalunya va prendre visos còmics. A Madrid la terregada cantava, amb les guitarres al pit, una cançó que deia: «La nación alemana, con sus desmanes, ha ofendido la patria, de los Guzmanes». Els desgraciats de Barcelona, en canvi, cantaven: «Ens han pres les Carolines, ens van prendre Gibraltar; a veure si arriba el dia que prenen el carril de Sarrià».

Les aigües dels patriotismes baixen tranquil·les fins que es llença una pedra al riu. Espanya no n'és cap excepció. No fa pas gaire, el músic Albert Pla semblava posar al dia el caràcter d'aquests dos patriotismes, el castellà i el català, respecte d'Espanya. L'entrevistaven, i Albert Pla va dir que els espanyols engarjolen els catalans perquè els espanyols són castellans sense sentit de l'humor. Vistos els fets de l'any 1885, té raó. Per a molts catalans, la cosa espanyola (castellana) és tràgica, baixa de sostre, ridículament altiplanària. El que passa és que la cosa castellana també té les regnes del poder, i és per això que molts catalans practiquen un patriotisme de puntetes. Perquè saben que una cosa és cantar cançons burlesques al carrer i una altra cosa és ocupar un territori sense demanar permís a ningú. Qui sap si la solució passaria perquè Espanya vengués Catalunya als alemanys. Fet i fet, ja hi tenen una petita colònia.