La relació de Catalunya amb l'estat espanyol, permanentment conflictiva, ha entrat en una fase de màxima intensitat d'enfrontament. Un enfrontament sustentat pel dilema: Legalitat o Legimitat.
Escollir un camí o l'altre. Acatar la llei o fer el que creus legítim, encara que comporti desobeir la llei. El Govern central s'ha blindat en l'estricte compliment de la llei i el Govern català, en la legitimitat de complir el mandat democràtic de poder decidir el propi futur polític, mitjançant una consulta popular.
El Govern central no vol que es faci cap referèndum per saber el que realment volen els ciutadans de Catalunya. Un referèndum volgut, segons les enquestes, entre el 70% i el 80% de la població apta per votar. Diu que les lleis de l'Estat no ho permeten. Davant aquesta situació, hom s'ha de sotmetre a la llei o moralment pot desobeir-la?
La qüestió no és banal. No es pot prendre a la lleugera, ni tampoc es poc caure en la temptació de fer de la desobediència un espectacle, a voltes per al consum de devots enfervorits, per treure rendibilitat partidista. No! De cap de les maneres!
En primer lloc s'ha de dir de manera contundent que, en democràcia, les lleis hi són per complir-les. I si s'han d'incomplir per entrar en conflicte amb el que és legítim, ha d'ésser dins el marc més ample i moralment més elevat de la «desobediència civil».
La «desobediència civil» té la seva pròpia història i s'ha configurat en uns cànons ètics i morals que li donen validesa. Un dels primers divulgadors i prescriptor de la «desobediència civil» fou l'escriptor, poeta i pensador Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts 1817-1862), gran teoritzador de la idea i el realitzador pràctic en negar-se a pagar impostos degut a la seves creences contràries a la guerra contra Mèxic i a la situació de l'esclavatge als EUA. Evidentment va pagar la seva desobediència amb la presó. A partir d'aquests fets va néixer la seva obra La desobediència civil (1848). Posteriorment les seves idees van influir en molts altres, eminents i emblemàtics com Ghandi, Luther King, Nelson Mandela, etc. Del nostre record, tenim els objectors de consciència al servei militar. Recordem, però, que la desobediència no era protagonitzada per representants de les institucions, sinó per gent normal de carrer, com quan Rosa Parks, l'any 1955, no va cedir el seu seient de l'autobús urbà a un blanc, quan la llei l'obligava a fer-ho.
Tanmateix, la «desobediència civil», perquè sigui efectiva per a la transformació del «legítim» a «dret positiu», precisa de moltes i molts actes individuals de desobediència a favor del que és legítim. És necessari que compti amb el compromís d'un nombre significatiu de ciutadans que de forma perllongada reivindiquen el seu legítim dret.
El filòsof marxista crític Jurgen Habermas, vista la praxi històrica de la «desobediència civil», formula els següents requisits per tal que un moviment social pugui legitimar la seva desobediència: A) s'ha d'entendre la democràcia com l'espai públic de deliberació racional; B) la desobediència civil és l'actuació raonada de conviccions morals (conté una argumentació analitzable); C) és desobediència visible en l'espai públic (s'anuncia a l'avançada i, per tant, és coneguda pel poder); D) és desobediència amb el propòsit manifest de trencar sense violència l'ordre legal concret establert pel poder, assumint les conseqüències del trencament d'aquella legalitat.
La «desobediència civil» remet al nucli dur dels fonaments racionals dels estats democràtics. És el compromís cívic derivat de la consciència moral d'una part de la societat. És la lluita per la primacia del que es legítim sobre el que és legal.
El dret dels ciutadans de Catalunya a ser reconeguts com a nació i decidir el seu futur és un dret legítim, recolzat per la Declaració dels Drets Humans de 1948, també per la Resolució de l'ONU de 1960 i la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia de 22 de juliol de 2010.
Els que se senten o s'identifiquen com a catòlics poden fonamentar moralment el seu dret «legítim» de considerar-se pertanyents a una nació a través de les nombroses referències emanades des de la Conferència Episcopal Tarraconense: «Arrels cristianes de Catalunya», 1985; ratificat pel Concili Provincial Tarraconense (1995) «Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb nous ardors» (2007); «Al servei del nostre poble» (2011).
També des d'instàncies eclesials de màxima autoritat universal, les encícliques com Pacem in terris de Joan XXIII (1963) i Populorum progressio (1967); o la constitució del Concili Vaticà II Gaudium et spes (1965), o el Compendi de la doctrina social de l'Església. Més recentment les proclames del papa Joan Pau II en el seu discurs de la UNESCO a París (1980).
Com podeu veure, la legitimitat ètica i moral per demanar que es realitzi un referèndum a Catalunya per poder decidir com a poble/nació el propi futur polític, els ciutadans de Catalunya la tenim tota. Si les lleis de l'Estat no ho permeten, esdevenen poc democràtiques i possiblement injustes... i tota llei de baixa intensitat democràtica que no sigui equitativament i subsidiàriament justa, des del punt de vista èticomoral, es pot personalment desobeir, sempre de manera no violenta, cívica, democràtica i sobretot intel·ligent, sabent i acceptant que hi haurà conseqüències, probablement penals.
Tanmateix, també la història ens diu que el «legítim» s'acaba imposant.
Així sigui!
