Avui sembla normal algun silenci en el tema polític. Com que no penso com em recomanen alguns grups de pressió, que ens bombardegen amb la seva propaganda, explica el comerciant, prefereixo no mostrar com penso. Aquesta ocultació de les opinions, que solen ser vàlides, excepte les que ataquen un altre ciutadà, és quelcom perillós: perquè podem trobar-nos amb l'anul·lació del pensament crític. Com aquesta manera d'actuar en algunes famílies, on la diversitat d'opinions pot provocar un conflicte, i per això no en parlem o ho fem d'esquitllada.

Avui vivim el sentimentalisme d'una història recreada a mida de la nostra ideologia. Tot sembla tenyit d'un romanticisme més propi del segle XIX, que oblida l'anàlisi crítica que Vicens Vives va ensenyar-nos. El sentimentalisme, que reforça el nacionalisme propi, també funciona per l'antagonista. I més enllà d'això, hi ha una història comuna, enriquidora i dilatada amb la resta d'Espanya, amb objectius i lluites conjuntes, amb relacions familiars, humanes i del dia a dia que són quotidianes en molts de nosaltres. Unes relacions que seguim tenint, que són d'avui, del passat, i de cara a futur. Que conformen una suma d'identitats, i no pas una resta. I no responen a cap xoc de tarannàs oposats. Aquesta relació emotiva, comuna, s'intenta oblidar, realçant els referents diferenciadors, que existeixen a cada territori.

Avui s'oblida la història a cop de tuit. I a còpia dels esdeveniments que passen per les xarxes. Però allò que es mostra no és el món real, sinó les consignes que interessa destacar. Els polítics es nodreixen dels eslògans repetits a les xarxes. I no tenim temps per a una anàlisi curosa dels fets, de la seva evolució, i sobretot, a quina situació podem arribar. I de la responsabilitat d'alguns dirigents, o interessos, en la durada d'una confrontació, que intenta arraconar les mirades diverses i plurals sobre el debat polític. I a on el dia a dia, i els problemes i les necessitats reals del ciutadà de carrer, queden relegats davant les estratègies de partits que diuen parlar en nom de la societat, però en realitat responen a una part d'aquesta. I a on la gestió quotidiana, es dilueix en el totum revolutum de les consignes. En el fons i la forma, perdem tots.