Escric enfadat pel resultat d'unes eleccions que no s'havien d'haver celebrat i que han servit per engreixar l'extrema dreta, una dreta rancuniosa i ferotge, carregada de franquisme. El lector probablement pensa que coneixent ara l'escrutini és fàcil dir que fou un error, una irresponsabilitat, de Pedro Sánchez cridar els ciutadans a les urnes. Tanmateix em remeto al que vaig escriure en el Diari de Girona pocs dies després de la nova convocatòria:

«Només una explicació justifica la convocatòria de noves eleccions: Pedro Sánchez, aconsellat per l'oracle Iván Redondo, està convençut que les guanyarà, que obtindrà un millor resultat que l'aconseguit el 28 d'abril d'enguany i desembussarà la situació encallada, no obstant, si el resultat és dolent haurà demostrat ser un incompetent polític, un capsigrany» (...) «Si perd que es calci perquè els dirigents del PSOE que hauran de deixar el càrrec, el despatx oficial i tota la tropa que es quedarà sense feina, no li perdonaran mai la bajanada comesa».

No ha perdut les eleccions, però en surt molt danyat políticament. En aquest trajecte erràtic ha perdut tres parlamentaris i una minva de 800.000 vots, i si bé és la força guanyadora moralment ha estat derrotat, perquè la finalitat d'aquestes eleccions era millorar tant el resultat que li permetria governar de forma folgada i sense demanar favors ni a la dreta ni a l'esquerra.

(Ja sé que el gran perdedor polític ha estat l' Albert Rivera, tanmateix això tampoc ha sorprès massa, perquè l'aparició de Vox, el model original, els ha eclipsat. Un servidor sempre ha escrit que Cs era un bluf. Les monades que ha fet el seu líder han servit perquè tothom veiés la inutilitat d'un polític amb un gosset de nom Lucas i amb un cap petit en el qual només hi cap una idea, l'anticatalanisme, dues ja no hi caben. Racionalment es fa difícil entendre com una persona tan poc preparada ha tingut la possibilitat històrica de decidir el govern de l'Estat espanyol. La història posa al lloc que es mereixen les persones, en aquest cas a la insignificança política, no obstant, ha demostrat finalment que el seu cervell podia generar una idea intel·ligent: ha presentat la dimissió).

Pedro Sánchez, físicament molt desmillorat, eixut, quasi malaltís, durant la campanya s'ha mostrat insegur, incòmode, titubejant responent, però estirat i superb, no ha sabut transmetre cap missatge explícit i entenedor, molt diferent Pablo Casado i Santiago Abascal que han aparegut rocosos, convicents, clars i decisoris, amb la capacitat executiva de saber manar. Un candidat a la presidència s'ha de mostrar ferm, convençut, parlar amb solemnitat, i ha d'inspirar confiança als votants.

S'ha demostrat la poca capacitat de Pedro Sánchez de negociar per formar govern, no es va entendre ni amb els que estan a la seva esquerra, ni amb els de la dreta, menys amb els parits nacionalistes. El PP de Pablo Casado n'ha sortit reforçat i crec pel bé de l'Estat que estaria disposat a facilitar la investidura a un dirigent del PSOE, però no a Pedro Sánchez, que va ser qui es va oposar endebades que Mariano Rajoy fos elegit president en les Corts de Madrid. La venjança és un plat que se serveix fred. L'actual líder del PSOE s'ha creat tants enemics fora del partit com a dins que no hauria de sorprendre que pel bé del PSOE cedís el càrrec i fes un pas endarrere tornant a fer classes a la universitat.

El dia 29 d'octubre es va fer pública l'enquesta del CIS sobre intenció de vot. Un sondeig electoral abans de la sentència del Tribunal Suprem i encara no havien sortit les despulles del dictador del seu mausoleu faraònic i ignominiós. L'enquesta ha estat un nyap; assenyalava que el PSOE l'hauria encertat convocant noves eleccions i Pedro Sánchez obtindria 133-150 parlamentaris (120) i governaria d'una forma folgada. El PP pujava i fregava els 81 (88), Vox hauria de conformar-se amb 14-20 (52), ERC passaria dels 15 als 18 (13), JxCat en perdria i es quedaria amb 4-6 (8), també Unides-Podem davallaria i passaria de 42 a 37-40 (35). El gran perdedor seria Cs, que s'enduria el càstig més sever per la seva imperícia política desconcertant, del 57 que tenia n'obtindria 27-35 (10). Com el lector pot apreciar no han encertat res de res.

El debat entre les cinc espadatxins, Sánchez, Casado, Abascal, Rivera i Iglesias va ser defraudant. El que ho tenia més fàcil, l'Abascal de Vox, ho va aprofitar i també sabia que ningú el contradiria tot buscant un cos a cos amb ell. Va ser el més persuasiu i va satisfer el seu públic entusiàstic, com també va eixamplar la base electoral com s'ha comprovat. Aquesta actitud displicent i desdenyosa contra l'Abascal, una tàctica que va assajar amb èxit François Mitterrand, va ser un error per part de Sánchez, que hauria d'acceptar que ell no és François Miterrand. Que Casado i Rivera el deixessin xerrar sense contrariar-lo té sentit perquè Vox té pactes territorials amb el PP i Cs.

Es comenta que Sánchez és millor com a candidat que com a governant, però en aquestes eleccions ha fet un paper galdós que sumat al gran ascens de Vox (qui va convocar els comicis va ser ell, no Vox) el desqualifiquen. Quin recanvi té el PSOE i cap on vol anar?

L'Estat s'ha gastat molts diners en la campanya, agreujada amb l'enviament de forces de l'ordre a Catalunya. Què s'ha aconseguit de bo? S'ha repetit la història, però ara tot s'ha dramatitzat molt més. La CUP va triar de lema de campanya fer una Espanya ingovernable. Per fer aquesta tasca ja no calia la CUP.