Contra el que li havien fet creure, Pedro Sánchez ha comprovat que convocar eleccions era una decisió absurda, errònia, cara i estupidíssima. Amb la patacada encara coent-li als morros, i en un nou gir espectacular, Sánchez ha forjat una aliança exprés amb UP. Lògic. Era això, o l'abraçada letal del PP.

D'entrada, sí, resulta molt més esperançador tenir de vicepresident Pablo Iglesias que tenir-hi Pablo Casado. Ara bé; ¿tindrà prou marge per convèncer el PSOE que, a Catalunya, les solucions han de passar per l'amnistia i el dret a decidir? Em costa imaginar-m'ho.

Iglesias, reconeguem-li la valentia, no ha negat mai l'existència de presos polítics. I cada cop que ho deia, Sánchez, el PSOE i l'aparell judicial s'enfilaven paret amunt. Però ja poden pujar tant com vulguin perquè, de mica en mica, acaben baixant a terra... De moment, a la vertiginosa Meritxell Batet, ja l'hem vista amb el cul a l'aire. I a Llarena (a cada euroordre). I ara, gràcies a l'Advocat General de la UE, ha emergit la sumptuosa filera de culs de Marchena, del Suprem, de la JEC i l'Advocacia de l'Estat. Buf! Culilàndia esplendorosa.

Els presos polítics són presos polítics. I la seva amnistia i la dels exiliats haurà de ser la prioritat de qualsevol futura taula de diàleg. Sense excuses. Pensem que com que Sánchez té mil cares, qualsevol d'elles pot donar suport a una llei d'amnistia. Oi que ens assegurava, en campanya, que l'única solució per Catalunya eren la llei i el diàleg? Doncs si se li acut res millor que una llei d'amnistia per conjugar-les, que ens ho expliqui.