La paraula torrada, del català, té unes connotacions molts fortes, més que la «tostada» de l'espanyol, que els cuiners esnobs han diluït sota el nom de «tosta». Hi ha restaurants andalusos, a Barcelona, on tota la carta és en espanyol, però que ofereixen «torradas» (sic), i no «tostadas».
Hi ha variants del pa amb tomàquet en què es torra el pa (torrada amb all, a Catalunya, rosca, al País Valencià, mot que es relaciona, a parer meu, amb el català rosta, pa torrat i mullat amb oli). Tot relacionat amb la cultura de l'oli: el moment d'elaborar-lo al trull o tafona, on es feia, quan se sucava l'oli nou en una bona llesca de pa -generalment torrat- que al Pla de l'Estany se'n diu la «xuca» (de «xucar» o sucar pa). Josep Pla era un gran afeccionat a les torrades sucades amb oli d'oliva. A Contraban escriu: «Menjàrem una torrada amb oli»... a més d'un cafè reforçat amb aiguardent, és a dir, un rebentat o «carajillo».
En la meva infància a pagès, les torrades tenien una importància fonamental per als esmorzars i berenars. D'una banda teníem el foc a terra -que no xemeneia, que aplicat a la llar de foc és un hispanisme flagrant!- sempre funcionant, amb els seus clemàstecs d'on penjava una perola amb aigua. Fèiem les immenses torrades amb una llesca de pans de 3 quilos, amb el característic torrador de pa de ferro forjat. Menjàvem aquestes torrades fregades amb all, amb sal i un bon raig d'oli d'oliva. O bé sucades amb tomata i, si s'esqueia, una arengada feta directament al caliu. És així quan és més bona i menys salada, també ben regada amb oli de vida. A vegades podia ser un tall de cansalada o botifarra.
També era molt corrent la torrada ben untada amb allioli, que per Nadal era imprescindible. Hi havia torrades dolces on hi fregàvem una presa de xocolata amb oli d'oliva (la nostra Nutella!). La mantega no era pas corrent, però sí el greix (llard, saïm seu, sagí). El meu besavi menjava la torrada amb sagí, i el meu avi, amb greix i sucre.
Les torrades han entrat en la restauració. Fetes amb coca de pa són un autèntic delit: amb anxoves i tomata, amb samfaina i anxoves. O bé amb paté o pa de fetge, i fins i tot amb foie gras. Hi ha llibre on hi apareixen tota mena de torrades, amb tota mena de productes, de carn, embotits, peix, conserves de peix, verdures, fruites...
Les torrades de pagès són un cosa, però les de pa de motllo tota una altra. En aquest cas han originat el croq' messieur (bikini a Catalunya, «misto» -tal com sona- a Espanya per Casa Tarradellas). El croq' madame és el mateix, però amb un ou ferrat.
Aquest clàssic francès ha donar una versió barroca superproteínica a Portugal, i particularment a Porto, la francesinha -amb pernil cuit, linguïça o llonganissa fresca-, formatge, etc. Si hi aneu no deixeu de demanar-la. Sobretot de nit, ja que és un veritable sopar.
