Un any sense bolets en els boscos i en les prades, un estiu de sols tòrrids, tan escalfat i sufocant que les persones grans no en recorden un de més xafogós. Una llarga i lenta canícula i una tardor iniciada a la tercera setmana de setembre, sense pluges. La calor exagerada i l'extrema sequedat són els culpables de desil·lusionar els boletaires, que si volen menjar bolets, han d'anar al mercat a comprar-ne, que en venen vinguts d'altres comunitats i països estrangers.
Hi ha bolets primerencs que no esperen per brollar l'arribada de la tardor. Els més tendrers són els cama-secs i els rossinyols, que surten a finals de la primavera; dels rossinyols a la Garrotxa en diuen vaquetes, nom que empren també per designar els camagrocs (vaquetes de pi), les trompetes de la mort (vaquetes negres) i la llengua de bou. De sabateres, ceps i ous de reig també se'n cullen a les últimes setmanes d'agost. Tanmateix, tots els amants d'anar-ne a caçar associem la tardor als bolets.
La tardor és coneguda amb dos altres noms: entretemps i autumne; entretemps, com ja diu el mot, és l'interval, la seqüencia fílmica de contrastos en el paisatge entre l'estiu i l'hivern. Es treu dels armaris la roba guardada, no tan gruixuda com la de l'hivern, coneguda amb el nom d'entretemps. El vocable autumne ve del llatí auctos (plenitud) i annus (any) i significa que la vegetació es troba al final del cicle, a la seva maduresa, per això en castellà es diu de les persones grans que viuen en « el otoño de sus vidas».
Ens vàrem acomiadar de l'estiu per endinsar-nos en els arams de la tardor, en els esbarzers de branques rovellades; la vinya somorta i els ceps amb els estirats braços eixuts, sarments esquelètics que hauran d'esperar, com tantes plantes i arbres, que la primavera els pengi fulles verdes tendrals. Branques vinclades, vençudes, dels arbres, herba somorta, fullaraca seca i arrugada. El paisatge tardorenc esgarrinxat amb ferides policromades, com un quadre ple de pinzellades vermelloses, taronges, marrons i grogues. Romanen els verds en els pins i els avets, i els glaucs grisencs en les oliveres, alzines i suros. No hi ha res més bonic que anar al mes de novembre al Montseny i meravellar-se amb el drama botànic dels variats cromatismes que s'hi escenifica.
Temps de bolets, de castanyes i panellets. Nogensmenys mala tardor per agafar bolets, però com que l'any passat fou molt generós les famílies boletaires encara conserven pots salats d'escarlets o congelats, bolet d'aulet i roureda molt abundós en moltes comarques catalanes. Els altres anys a finals d'estiu del cel queia l'aigua que sembrava bolets als prats i les arbredes i ens reptàvem de forma vanitosa per veure qui portava el cistell més ple.
He preguntat quina és la fruita que millor simbolitza la tardor. Tres són: la magrana, la poma i la castanya. La castanya només dura dos dies, als voltants de Tots Sants. La poma, amb totes les seves varietats, ara, la trobem tot l'any. En canvi la magrana, amb la seva coroneta al cap, que simbolitza que és la reina de les fruites, va de primers d'octubre fins a finals de la tardor. Uns han destacat, també, com a fruita tardoral el raïm, però en moltes contrades la verema és fa en el mes d'agost.
La magrana és una fruita universal, menys que la poma, i per això figura com a topònim, cognom i també apareix en molts escuts heràldics. A Catalunya especialment en els litorals hi trobem molts magraners de grans llenyosos i secs, que quasi ningú menja. Així doncs la magrana és la fruita d'entretemps, és tan autumnal que incorpora en la seva pell tots els colors del període anterior als freds.
Les magranes són boletes penjades que tenen en la pell tots els colors de la tardor: els ocres, els rovellats, els marrons, espurnes de verds pàl·lids i blancs, tonalitats rosades i vermelles, i petites pinzellades daurades. Una boleta que porta a dins robins vermells, una gran quantitat de grans pinyonats, de robins. Amb el sol tardorenc la pell agafa colors torrats, foscos i la pell s'esquerda de dalt a baix. Una magrana badada és un somriure vermell.
L'exuberància de bolets es va produir l'any passat a finals de tardor, després de pluges abundoses i sols càlids; mai havia vist al llarg de la meva vida exagerada florada tan inesperada com extraordinària. Soc boletaire des de petit per influència del meu oncle Quiquet. Algun dia l'acompanyava i mai em va ensenyar els erols on creix l'ou de reig i la sabatera.
Alguna vegada he contat que el pare em triava amics seus per anar a buscar bolets, persones assenyades, molt provectes; em pregava que els deixés parlar, cosa fàcil perquè jo no sabia com encetar una xerrada; ell em contestava que sempre s'ha de començar parlant del temps i ja tot surt rodat. Crec que el pare em veia massa idealista i pretenia que conegués el món de veritat, el real i pràctic, la vida quotidiana, que no m'ensenyaven a la universitat, ni els llibres. El filòsof Descartes va dir que s'havia d'aprendre a llegir en el llibre del món.
Entre molts del seus amics destaco el més singular: en Met. Un home rude, antic, de poques paraules, en un moment del trajecte de més de cinc hores, em va dir que tastés l'aigua d'una font perquè era l'aigua més bona. Vaig voler saber com ho sabia, si ell només havia begut vi. Lacònicament em va respondre: «pel tacte». Res a dir-li. Qualsevol s'atreveix a portar-li la contrària si en la gran caminada del poc que m'havia parlat era la caça dels senglars i d'un cadàver d'un masover que havia trobat tirat en un bardissar, assassinat per un propietari gelós, que no acceptà que la noia que estimava l'hagués rebutjat per un fornit mosso d'estable.
A la tornada quan ho vaig explicar al pare va quedar sorprès pel molt que havia xerrat.
