Els anomenat pastissets -bàsicament «pastes» industrials, que seria un nom més adient- han captivat generacions de nens i joves, amb l'escàndol dels dietistes, que els condemnen de totes totes, per la seva quantitat de greixos i sucres. Al Diari de Girona Jordi Bosch, sempre amb els seus saborosos articles, evocava aquests pastissets de la seva infància: els Pantera Rosa -ara s'ha mort el seu creador, Josep Pujol i Codina-, el Bony, el Bucanero, el Tigretón i els Donuts -que abans es repartien cada dia, i l'empresa se'n vantava, i varen deixar de tenir èxit quan es van fer menys frescos. Hi hem d'afegir les boles de Berlín o berlines, i com a record propi de la meva adolescència la deliciosa «pastisseria estojada» que fabricava a Banyoles l'Horno San Martirián. Hi hauríem d'afegir els pastissets de Tortosa que abans es trobaven al bar i ens sorprenien amb el seu nom català, que la dictadura de Franco no va poder evitar. Hi podríem posar també els xuixos industrials.
Aquesta mena de pastes o pastissets -excepte els tradicionals- són d'origen anglosaxó, com els snacks de galeta i xocolata, però a Espanya van tenir una particular significació i importància. Tot va començar a ciutat de Mèxic, 1965, on uns empresaris catalans, emparats sota la marca Bimbo, en van fabricar per primera vegada. L'any 1966 apareixen Tigretón, Bony, Bucanero i Pantera Rosa, que van tenir un èxit esclatant, sobretot entre el públic infantil, ja que facilitava als pares potser poc responsables el berenar del nen. Van contribuir al seu èxit els dibuixos i personatges dels estotjos -un tigre, una pantera...- i el màrqueting i publicitat televisiva. El 1975 l'empresa Panrico llança al mercat el Bollycao, un producte amb tant d'èxit que fins i tot designa persones joves o guapotes. En varen anar apareixent d'altres: el Kontis, el Dingo, el Tunos, el Dokyio, el Mañanitos, el Mini Bollycao, el Crunchy, els Buenitos, el Phoskito, etc. Les campanyes de màrqueting van impregnar les vides infantils i van contribuir a la seva espanyolització. Destaquen no solament les imatges de l'estoig, amb dibuixos acolorits i molt atractius, sinó els cromos, adhesius -els «Toi», que els nens enganxaven a les seves carpetes escolars, i que tenien eslògans bajans com «Toi agotado», «Toi cachas», «Toi reunido», que els adults també van adoptar per posar als vidres dels cotxes.
Pel que fa als dònuts, el terme procedeix de l'anglès doughnut. Molta gent ignora que són uns bunyols fregits en greix. Segons sembla, el seu origen és a Nova York -altres diuen que al Canadà-; són els olykoek («pastís d'oli») que els colons holandesos van portar a Nova Amsterdam, com es deia al principi Nova York. Una de les mencions més primeres del «donut» va ser al llibre 1809 A History of New York, de Washington Irving.
Pel que fa a les boles de Berlín, berlines, etc. -bunyols farcits amb melmelada-, el seu origen és precisament Berlín. Hi ha versions farcides amb crema, molt populars a Portugal, on venedors ambulants les venen a les platges - bolinhas. Són molt populars també a Amèrica Llatina, portades per migrants alemanys, i on les fan molt bé.
