Tots tenim amics -i potser ens hi comptem nosaltres mateixos- que tenen la dèria de preparar a casa sucs, centrifugats, triturats, liquats, batuts, smoothies, etc., a base de fruites, verdures, llavors, herbes, arrels, espècies, i fins les coses més repel·lents. Cosa de millennials!... Fins i tot hi ha especialitzacions: es parla de «sucs verds» -fets amb espinacs, cols, alfals, julivert, cogombre- que semblen preparacions per a una vaca desdentegada; «sucs vermell» -amb remolatxa, pastanaga- i sucs variats, a vegades plens de coses que a primera vista semblen incongruents i fins i tot absurdes. Tot sigui per un suposat i sobtat amor a la dietètica i, val a dir-ho, per la moda. Fins i tot hem vist cafès i restaurants que serveixen aquests beuratges amb aire de modernitat en els recipients per a batuts casolans (una gerra de plàstic gruixut amb una nansa). Això, és clar, és molt cool. Això sí, els profetes d'aquests sucs -que es folren venent llibres, ja que la gent és així de crèdula, talossa i mesella- afirmen que faran de nosaltres una persona nova, que ens depuraran per dins i per fora, ens desintoxicaran i previndran un munt de malalties. En suma, una panacea.
Naturalment, parlo en general, tot i respectant les persones malaltes a qui un determinat règim d'aquestes característiques li pugui anar bé o als adeptes a la religió «vegana».
És una moda actual, que podem qualificar d'absurda, que consisteix, dins els paràmetres del que s'anomena «alimentació natural», sana i altres conceptes equívocs -què és natural, què és sa? Un batut cada dia en dejú pot anar molt bé a algunes persones, però a d'altres els pot produir disfuncions gàstriques, flatulències i altres efectes no desitjats -com aquells que fan un règim de suc de llimona en dejú i acaben amb una nafra d'estómac. Una il·luminada -i per a més inri, exinfermera- s'atipava de fer aquests sucs a amics i coneguts; fins i tot un servidor s'hi va enganxar (justament, el Diari de Girona venia una batedora especial per a aquests quefers); em va fer entrar en aquesta secta, fins que vaig veure que els efectes no eren bons, sinó tot el contrari. Per sort, els vaig avorrir. Vaig tornar al savi i mil·lenari costum de menjar la fruita al natural, sense passar per cap procés.
Aquesta moda ens ve dels Estats Units -el país del món on es menja pitjor, per cert. És màrqueting pseudoculinari, basat en el fet que en aquell país l'aparell més important de la cuina és la batedora.
Mentrestant, alguns autors s'afarten de vendre llibres amb sucs verds, vermells, o del color que sigui, que, a parer meu, són una autèntica estafa. L'alimentació «sana» que pretenen, certament, no es basa en això, sinó en el que deien les nostres àvies, que eren molt sàvies: menjar de tot i en poca quantitat.
Els llibres de cuina medieval estan plens de plats molt batuts (amb un morter): cremes, morterols, sopes, menjars blancs (salats i dolços), però cal tenir en compte que eren llibres per a sèniors en un moment en què la ciència de l'odontologia no existia.
