En el recull d'articles Cafè, copa i puro (1929), Sagarra reflexiona sobre diversos temes: la literatura i l'art, el paisatge i la natura, els costums i les tradicions, els viatges i les ciutats, la ciència i la llengua... Ho fa amb aquell llenguatge viu i ric alhora, tan propi de la seva prosa; de vegades amb una espurna de lirisme, d'altres amb gran intensitat narrativa, de tant en tant amb un deix d'ironia o fins i tot de mala bava, suggeridor i lúcid.
Vist que som a tocar de les festes nadalenques, ve a tomb fixar-se en el text La meva cançó, en el qual Sagarra analitza una de les nadales més conegudes del nostre folklore: El noi de la mare. Es tracta d'una cançó senzilla, simple, sense pretensions melòdiques ni argumentals. I, tanmateix, és profundament reveladora: aquest noi de la mare és Crist, un redemptor, un salvador, un messies, dut a l'escala humana, gairebé casolana i familiar. No es presenta com el Fill de Déu, ni tan sols de la Verge Maria, sinó com el fill de la mare, «entrellucat des d'una masia de parets torrades» i «sospitat i endevinat en el raconet d'una vall catalana». És el misteri d'allò més sagrat transportat a l'àmbit quotidià i, doncs, comprensible i còmplice, proper i seductor. Per això, continua Sagarra, la pregunta que sorgeix tot seguit és la més òbvia: «Què li darem al noi de la mare?». Què li pot oferir aquella masia, aquella gent que es lleva de matinada per cavar i llaurar, per tenir cura de les bèsties i confiar en la benevolència del cel? És la pregunta que neix de la terra mateixa, de l'existència elemental d'aquells pagesos i pastors. La resposta, per tant, no pot ser altra que els fruits íntims d'aquella terra, de les hortes i els camps, del bestiar i les prades: «panses i figues i nous i olives i mel i mató». La cançó destil·la tota l'essència del paisatge, de la plana fins a la muntanya, de l'interior fins a la costa, aglutina els fruits de totes les estacions, escull els millors regals que la terra i la seva gent poden donar, humilment però amb tota dignitat, a aquell nadó.
Més enllà de les nostres creences, principis o ideologia, l'anàlisi de Sagarra m'ha fet pensar en el poc coneixement que sovint tenim de les nostres tradicions. M'ha fet adonar, un cop més, de l'estreta vinculació que les cançons, els costums, les dites o les llegendes mantenen amb els nostres orígens, amb la natura, amb la terra, amb allò més primitiu i arcaic però alhora més essencial i revelador.
