Segurament el gran triomf del sistema capitalista més salvatge i despietat ha estat convertir-nos en esclaus del consum, és a dir, fer-nos creure que calia estar sempre ocupats, treballant i produint per llavors poder gastar i consumir. Ens han venut la idea -ells sempre venen alguna cosa- que atapeir l'agenda i no tenir temps era signe de progrés, de riquesa, d'èxit. Per això sempre cal ser i fer més que els altres, tenir més que els altres, gastar més que els altres. D'aquesta manera ens han conduït cap a una espiral perversa i absurda de la qual resulta molt complicat sortir (i que està tenint conseqüències devastadores per al medi ambient i els països més desfavorits). Així, gairebé sense ni adonar-nos-en, ens hem deixat prendre o hipotecar el nostre temps. Aquest temps imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida, que l'enriqueix i l'enforteix, com ara caminar, badar, llegir, rumiar, conversar amb els amics o veure com creixen els nostres fills, entre tantes altres activitats. Som temps i no tenim altra cosa que temps, molt o poc, per invertir-lo en alguna cosa de profit, que gairebé mai no és purament material, sinó intangible, espiritual, emocional, contemplativa o artística i creativa.
Com escriure, que vol temps, molt de temps, precisament perquè demana observació i reflexió, una certa passió però alhora serenor i distància, perquè cal pair i assimilar tot aquell material que després es convertirà en literatura. El temps de l'escriptura és, doncs, un temps inaprehensible, dilatat, dúctil, de vegades d'una intensitat de tempesta, d'altres d'una cadència de plugim. Potser per això sovint he pensat que m'agradaria escriure com Monet pinta la pluja. M'agradaria que les meves paraules fossin com les gotes que cauen sobre les roques brunes de Belle-îlle, que cada frase esdevingués el ruixat que amara la mar crespada i fosca del quadre. Perquè, al quadre de Monet, la pluja hi és sense ser-hi: s'intueix, s'endevina, s'insinua en el cel lilós, se la sent caure a la mar esvalotada, repica al rocam i es confon, es perd, es fon en el paisatge, en la natura sencera. És aquella síntesi subtil, aquell equilibri genial que mostra, que evoca amb una força lírica abassegadora. Observar, contemplar, admirar el quadre de Monet és una delícia, una meravella, una experiència torbadora, perquè la pintura t'absorbeix i et commou fins al punt d'oblidar el temps, que també vol dir ser-ne l'amo i senyor.
