A l'institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell vaig tenir dos grans professors de literatura, catalana i castellana, respectivament: Xavier Almenara i Guillermo de la Arada. Eren bons sobretot perquè s'estimaven profundament allò que explicaven i, per tant, sabien fer-nos-en còmplices i obrir-nos moltes portes. Gràcies a ells vaig llegir amb avidesa poemes de Machado o de Papasseit i gràcies ells, sospito, va començar a germinar el futur escriptor que jo seria. Fins al darrer moment, doncs, vaig dubtar entre matricular-me a la carrera de Filologia o a la de Filosofia, que m'oferia la possibilitat de mirar el món críticament, d'anar una mica més enllà de l'aparença i els tòpics.
Finalment, vaig decidir-me per cursar Filosofia a la Universitat de Girona (llavors encara Col·legi Universitari), per bé que totes les assignatures optatives que vaig triar eren de literatura. Així aconseguia una mena d'equilibri i concordança entre les meves inquietuds i interessos. Recordo vivament les classes de filosofia medieval de Marcel Salleras, que, en unes aules també medievals, era capaç de traslladar-te a la mística de sant Agustí o al pragmatisme d'Occam. Recordo també la contagiosa admiració de Josep Maria Terricabras per Russell i sobretot per Wittgenstein, que sacsejava les nostres conviccions de soca-rel i esmolava el nostre sentit crític. No puc oblidar tampoc les lectures de Nabí de Carner que fèiem a les classes de Salvador Oliva, sempre reveladores i estimulants.
Aquest dimarts em vaig assabentar de la mort d'un altre professor amb qui vaig compartir la carrera: Alberto Blecua. I de seguida vaig evocar amb nitidesa el seu somriure franc i lluminós quan entrava a l'aula. Blecua era un savi, un docent generós, lúcid i brillant que convertia les seves classes en un gavadal d'emocions, d'estímuls i de petites conquestes intel·lectuals. Era un goig sentir-lo parlar del Quixot o llegir poemes de Garcilaso o explicar-nos les aventures del Lazarillo. Ho feia com si res, amb la rialla sempre a punt, amb una amenitat i al mateix temps amb una profunditat que traslluïa la seva passió i alhora el seu domini. El recordo sempre proper, sempre amable amb els alumnes, una persona d'esperit lliure, sense prejudicis, crític quan calia, però honest i ferm amb les seves conviccions, una persona humil malgrat la seva excel·lència. En ell encaixa a la perfecció aquesta frase del seu estimat Quixot: «De altos espíritus es apreciar las cosas altas». Descansi en pau.
