La imatge és del geriàtric de Palau de Girona. Una família deixa el cotxe a la porta i es perd a l'hotel. Els que coneguin el geriàtric saben que una part del mateix dona a un espès bosc. És des d'allà des d'on la família saluda l'avi. Un dels nens li ha fet una pancarta que desplega al costat del seu germà. L'han vist per videoconferència. Una zeladora (en els geriàtrics de Catalunya hi ha de mitjana un funcionari per cada trenta avis) l'ha ajudat a establir la trucada. No és el mateix veure'l de prop, encara que no puguin abraçar-lo, i això està clar.

Hi ha pocs llocs com un geriàtric, allà on ens dirigim a transitar l'últim tram de les nostres vides. N'hi ha de més lúgubres i altres de més alegres i animats, encara que la idea que persisteix en tots és la de la fi, és com una nostàlgia que sura en l'aire. Recordo haver passat hores al d'Olot (La Caritat), poc després que es destapessin els crims del zelador (escrivia sobre el cas). Em colava i passava el temps parlant amb la gent gran, els que podien mantenir una conversa. Altres vegetaven als passadissos mentre s'escoltaven els crits de la sala dels demenciats. Recordo l'interès del personal per convertir aquell lloc en un lloc alegre, els cartells per celebrar l'aniversari d'algú, les activitats. Recordo visitar un amic pintor al geriàtric del Puig d'en Roca, en ple estiu, i veure la gent gran apinyada sota ventiladors de sostre. Recordo la meva pròpia àvia, que va morir en un geriàtric ennuegada per un tros de pa. Torno a veure la gent gran d'Adorea, confinada, que em saluden i em fan llumetes amb els seus telèfons quan passo per sota dels seus balcons.

El descuit s'ha acarnissat els últims anys amb els geriàtrics. L'oblit s'ha fet amb ells. I la pandèmia ha passat factura. Ha fet diana en tot allò que els governs havien deixat en ruïnes: els hospitals, els geriàtrics.

És terrible el que està succeint amb els geriàtrics de tot Catalunya durant la pandèmia, on més de la meitat de morts (57%) eren avis d'aquests centres. Unes 2.200 persones. És encara més tremend si es té en compte que durant els últims anys s'havien convertit en un negoci, inversió de grans companyies, convertint la vellesa en un nombre. Però potser el límit del tremendisme siguem nosaltres mateixos que, com fem amb la mort, obviem aquesta etapa de la nostra vida, on només serem un tros d'oblit.