La gent passa poc temps dins del seu cos. Pot semblar una afirmació excessiva, corroborada, però, per aquesta altra frase d'ús comú:
- Vaig trobar en Fulano fora de si.
A la meva mare la posava fora de si el desordre físic i a mi em treu de polleguera el desordre mental. Quan no comprenc alguna cosa, emigro del meu cos, me'n vaig, m'absento. La meva família em pregunta sovint on soc.
- Què? -dic jo tornant de cop.
- Que on eres, perquè porto cinc minuts parlant i no t'has assabentat de res.
En efecte, no me n'he assabentat perquè no hi era. El meu cos hi era, però jo no. No valorem prou aquesta capacitat de fugida. Ni tan sols s'ensenya a les escoles: els nens han d'aprendre-la sols, cosa que té els seus inconvenients, perquè si bé és cert que hi ha moltes situacions en què convé anar-se'n, també és veritat que importa saber on.
Jo no sé sempre on he estat ni d'on, en conseqüència, vinc. Sé que me'n vaig contínuament, però no a una fantasia concreta, sinó a una mena de res que potser tingui alguna cosa a veure amb el nirvana, aquest estat que en l'hinduisme t'allibera del patiment. Quan, ja d'adult, vaig escoltar parlar del nirvana, em van venir ganes de demanar drets d'autor perquè jo portava practicant-lo des de petit. Em va semblar sorprenent que estigués inventat. Solia aconseguir-ho quan la meva mare es posava fora de si, és a dir, quan es posava frenètica.
- Llavors no estava fora de si, estava frenètica -diu la meva psicoanalista.
- El frenesí és l'estranger -li dic jo.
En la teràpia també surto amb freqüència del meu cos perquè el divan és un lloc perfecte des del qual anar-se'n. Mai he aconseguit fer un viatge astral: mai m'he vist des del sostre, i no obstant això no deixo de viatjar a l'espai exterior, com quan els astronautes surten de la nau per fer una passejada espacial. Normalment retorno al meu cos, a la meva nau, o això és almenys el que crec. Però qui sap.
