Els darrers dies em dona la sensació que el coronavirus està desapareixent tan ràpid com va arribar. O almenys això sembla. Del 9 al 15 de març vam passar d'organitzar calçotades i trobades diverses a estar confinats per un estat d'alarma, i ara estem parlant de «nova normalitat» i distància social quan veiem que a les platges, als carrers i els bars la gent es relaxa cada cop més. Les mascaretes al carrer, tot i ser obligatòries, no són sempre majoritàries, i com podem imaginar un estiu amb les mesures de distanciament social a les platges si tot just estem a principis de juny, sense turistes, i ja s'estan incomplint? Per sort, de moment les dades acompanyen i el nombre d'ingressats i morts disminueix de forma paulatina, però no estaria de més apel·lar al seny i recordar que encara hi ha risc de rebrots.
El que està lluny de recuperar-se, en canvi, és la crisi social i econòmica que viuen i viuran moltes famílies de treballadors. El que inicialment es preveia com una crisi ràpida, amb «efecte rebot» del consum després del confinament, es pot convertir en una crisi estructural de conseqüències imprevisibles si no es prenen mesures econòmiques i socials sòlides. L'ingrés mínim vital és una bona notícia, el tancament de la Nissan una de pèssima. Queda un llarg camí per recórrer.
