Ens havíem acostumat a elevar els estius a un determinat altar, perquè és l'època de l'any que associem a uns pensaments i uns canvis que no estan tan condicionats per les agendes laborals i els tràfecs quotidians. Els estius han estat tradicionalment parcel·les de felicitat que la nostra memòria ha endreçat en racons insubornables del nostre cap, perquè l'evocació a aquesta estació tendeix a endolcir el balanç anual. Els d'infantesa, per la seva capacitat de generar sensacions irrepetibles, aquell poder fer el que volguessis en companyia de persones que el temps et condemna a enyorar; els de joventut, per la seva vocació imprevisible, del repicar d'unes expectatives que tenien el retorn de setembre com a únic límit; els de maduresa, perquè es tornen l'oasi de la baixada de ritme, de la dissolució de les servituds professionals i virtuals. Els estius no han distingit mai per edat, perquè tothom ha tingut on agafar-se. Però aquests estius, aquests que projectàvem als nostres caps con a síntesi dels bons moments, disten molt de tornar. Com recordarem l'estiu de 2020? Es veu, sobretot a les xarxes, una voluntat manifesta d'aparentar una mínima normalitat i s'han mantingut vells costums amb una persistència entranyable. Però la realitat és que, per més que provem de viure'l amb la mateixa actitud que els anteriors, topes amb l'evidència que això no és ben bé un estiu. Aquell espai de llibertat és ara un període de temps incert que recordarem més pel que no hem pogut fer que pel hem consumat. D'aquí a un temps ens el saltarem de les cròniques vitals i de les anècdotes de sobretaula, perquè serà com l'episodi incòmode que ningú vol evocar, el repunt de realisme d'un record sublimat. Hi pensarem com aquell segment que no volem tornar a viure, ja que ens sentim presoners de les seves causes i efectes. Compte, que això no el fa un mal estiu: és només que no es tracta de l'estiu com el percebíem fins ara. Per això el recordarem com aquella etapa estranya que el principal bany que ens vam regalar és el de realitat, en què les multituds ens semblaran arriscades i acumularem imatges amb la mascareta penjada dels dits. L'estiu de 2020 és el dels viatges irrealitzables i la possibilitat de tornar a tancar-nos, del turisme pel propi barri i les sèries de llarg recorregut. L'estiu de l'any que vam viure perillosament, l'estiu dels sospirs pel que podria haver estat i no és. Al final, té el seu què, perquè poques coses són tan eloqüents per a un mateix com els canvis de guió, per forçats que siguin.
