La continuïtat entre el món dels primers articles de Gabriel García Márquez (1927-2014) i el seu univers narratiu és evident. No obstant això, no és imprescindible legitimar la lectura de la seva obra periodística com un exercici arqueològic per buscar indicis del que després va ser la literatura del Premi Nobel colombià. Com assenyala el professor Jesús Peris, de la Universitat de València, els vincles existents entre el discurs veritable del periodisme i el relat fictici, o els encreuaments entre gèneres, es poden entendre com un espai privilegiat per reflexionar sobre l'estatut retòric de la realitat en el text informatiu, pe­rò també per comprendre la seva relació amb els altres discursos i amb la societat. Hi ha una zona que s'estén entre els textos periodístics i els ficcionals de Gabo, i que és, simultàniament, de contacte i d'indeterminació. Inclou nombrosos reportatges que porten més enllà de si mateixos la versemblança que els és pròpia; algunes novel·les que revesteixen el seu discurs amb els mecanismes creadors d'efectes de realitat característics del relat informatiu -per exemple, Crònica d'una mort anunciada-; i un segon tipus de novel·les que, com Notícia d'un segrest, sense trair la seva essència, funcionen com el revers indistingible de les reconstruccions i les dramatitzacions presents en molts mitjans de comunicació.