l naixement d'una societat més equitativa i justa reflectiria uns canvis lingüístics enriquidors. L'idioma concebut com a diàleg en seria una de les primeres proves. L'ús hauria de constatar la realitat a partir de les nostres percepcions. El fet de sotmetre la llengua a constriccions equival a introduir-la en una cotilla que no supera el prejudici, ja que, més aviat l'emmascara. Lingüistes, periodistes o usuaris de xarxes socials i dispositius tecnològics han de proporcionar els arguments per fer viable la participació en la construcció de la realitat. Hi ha qui pensa que l'omissió de certs termes condueix a corrompre la sinceritat de les nostres percepcions. La sociologia, l'antropologia, la sociolingüística i la pragmàtica han demostrat que el problema no és la paraula, sinó les seves inferències. Allò políticament correcte, però acrític, encobreix un conflicte sense resoldre. Quan Ludwig Wittgenstein va tancar el seu Tractatus logico-philosophicus dient: «D'allò que no es pot parlar, s'ha de callar», es referia a la incapacitat de vestir amb mots les nostres vivències. Els noms que ara tenen les coses no són les seves denominacions eternes. Aquesta reflexió la va formular Laotsé fa 2.500 anys. I el mestre Shin-t'ou va reblar: «No comprendreu el budisme fins que no el tingueu».
