A les pàgines del Costumari català, Joan Amades, que nasqué a Barcelona el 1890 i que morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys més tard, hi explica la història d´aquell caçador que, per Sant Hubert (el folklorista dóna com a bo el dia 3 de novembre), no sabé estar-se d´anar a caçar: «Adelerat, oïa missa al peu de l´església, per no haver de perdre temps entrant-hi i sortint-ne. Al moment de l´elevació, el sant va fer passar una llebre magnífica, blanca com la llet i amb els ulls blaus, que el caçador perseguia des de feia molt de temps. En veure-la, no es pogué contenir i va disparar l´escopeta, al moment precís que el sacerdot elevava la Sagrada Forma. En càstig, fou condemnat a haver de caçar per tota l´eternitat; i mentre el món serà món, volta i voltarà seguit de tot un gran estol de gossos que contínuament clapeixen i lladren. Cada set anys donen la volta al món, i se´ls sent i àdhuc se´ls veu passar. Per casa nostra passen sempre de nit i fan una fressa i terrabastall que tot ho aixequen, ho treuen de lloc i ho sommouen. El seu pas origina un vent esgarrifós».

L´Amades, però, poc temps després, procedí a modificar aquesta narració que escrigué per al Costumari català. I així, a les planes del llibre Les millors llegendes populars, del qual també és autor, hi conta que el fet del Mal Caçador no s´esdevingué pas un any per Sant Hubert, sinó un any, al monestir de Montserrat, per Nadal, i que l´home de l´escopeta i el sarró condemnat a caçar eternament, acompanyat pels gossos, persegueix aquella preciosa llebre que el sant féu circular per davant la porta mig oberta del temple montserratí, just quan el capellà elevava la Sagrada Forma. «Tots plegats, o sigui, la llebre, el caçador i els gossos, voltant pel planeta Terra, passen brunzents com un huracà, en una nit freda i borrascosa del cru hivern, per casa nostra», conclou.

Joan Amades, per tant, amb relació a allò que narra al Costumari, a Les cent millors llegendes populars rectifica el dia en què es produí el fet del Mal Caçador i, per altra banda, hi concreta tres coses. La primera és que la missa s´oficià a Montserrat; la segona, que l´únic animal que el caçador intenta atrapar i «liquidar» és la llebre causant de la seva dissort, que corre «potes ajudeu-me» (llebre que, en aquest punt del relat publicat al Costumari català, el folklorista es «menja», tot donant peu, d´aquesta manera, a fer pensar que són alguns animals més i que pertanyen a diverses espècies cinegètiques), i la tercera, que la llebre, el caçador i els gossos passen per Catalunya en una freda nit invernal. Ah!, i un cop concretat això últim, Amades encara en fa una altra, de rectificació, ja que a Les cent millors llegendes populars substitueix l´afirmació «i sel´s sent i àdhuc se´ls veu passar» (referida, naturalment, als sempiterns rodamons), que hi ha a la seva obra mestra, per la negació «no se sap de ningú que els hagi vist passar», tot afegint, a continuació, el següent: «És creença estesa que, si algú arribés a veure´ls passar, restaria encisat i empès per una força misteriosa, correria furient al seu darrera mentre el món fóra món».

No són pas d´estranyar, però, les rectificacions fetes per Joan Amades, tenint en compte que rectificar és cosa de savis, com molt bé diuen alguns. I ell, que figura entre els més prestigiosos folkloristes dels cinc continents, era un gran savi. Gràcies a les seves obres, per cert, molts, durant els temps més foscos del franquisme, aprenguérem, en bona mesura, a escriure en la nostra llengua, sempre tan odiada per part de determinats individus incults o guillats. O bé -o malament, millor diríem-, les dues coses alhora...

Pel que respecta a sant Hubert, cal consignar que aquest sant és el patró i protector de la gent que practica l´esport de la cacera (si és que a la cacera se la pot considerar un esport, ja que hi ha qui ho posa en quarantena) o bé l´art de la caça, definició que atorguen els diccionaris a la paraula «cinegètica». Però, pel que he pogut comprovar consultant diversos llibres, els caçadors d´alguns llocs del Principat en disposen d´altres. I així, curiosament, els d´un sector de les terres lleidatanes tenen com a patrona i protectora la Mare de Déu, a qui anomenen la Mare de Déu de Castell-llebre, perquè, segons una llegenda, una llebre, aixecada i perseguida pel baró de Peramola, es refugià en un indret vora el riu Segre, on el referit baró trobà la imatge de la Verge, que estava mig amagada, indret en què, posteriorment, es construí una ermita. De qualsevol manera, convé destacar que tots els caçadors catalans, siguin d´on siguin, sempre han honorat -i continuen honorant- sant Hubert. Una prova d´això és que cada any, el dia 3 de novembre, n´hi ha molts que solen abstenir-se de sortir a caçar i celebren, amb diferents actes (entre els quals, com cal suposar, destaca un bon àpat) sant Hubert. Un sant Hubert de qui s´afirma que, si la seva festa s´escau en divendres, poden caçar-se els ocells sense cap mena de dificultat, puix que, el 3 de novembre, foren creats i, en conseqüència, els ocellets i les ocelletes només pensen, en tal data, a divertir-se, tot oblidant que han de vigilar, ja que la seva «salut» perilla constantment. I un sant Hubert que propicià que els caçadors estiguessin sempre convençuts que el cèlebre fet del Mal Caçador, que inspirà, en èpoques llunyanes, famosos poemes i cançons, s´esdevingué per la seva diada, fins que Joan Amades, després d´incórrer en el mateix error que ells al Costumari català, estudià a fons aquest relat llegendari i no tingué després cap inconvenient a rectificar-lo, juntament amb alguns altres errors més, a Les cent millors llegendes populars (molts, de ben segur, no haguessin obrat així, però Amades, repeteixo, era un gran savi, i de savis és rectificar), tot deixant establert, d´aquesta forma, que el Mal Caçador oïa missa, per Nadal, a Montserrat, raó per la qual, des de fa un xic més de mig segle, podem parlar del mal Nadal d´un caçador...

I per acabar, permeteu-me, benvolguts lectors, que recordi que, de coses fantasioses sobre sant Hubert i els caçadors, se n´expliquen moltes. Tantes o més que les que conten aquests últims sobre les peces (i penso, sobretot, en les guatlles, la carn de les quals és molt estimada) que abaten a trets d´escopeta al bosc, tot augmentant-ne de manera considerable el nombre. D´aquí vénen, precisament, unes expressions la mar de populars, com aquesta: «Vaja!, ja veig que em vols encolomar una guatlla...». Una expressió que solem «clavar» a aquells que, exagerant allò que ens expliquen, tracten d´endossar-nos una mentida...

EMILI CASADEMONT I COMAS