Q uan un autor entra en els programes de Batxillerat com a lectura obligatòria vol dir que ha adquirit una certa pàtina de clàssic. La Maria Mercè Marçal (1952-1998), una de les poetes més celebrades de casa nostra, hi ha entrat amb el seu Bruixa de dol (1979). Atès que en sortir el llibre vaig estar força en contacte amb ella i vaig publicar-ne diferents valoracions a la premsa que ara surten esmentades, potser sigui bo que parli una mica d´alguns aspectes amagats de la biografia d´una autora que, per començar, s´estiraria els cabells si sabés que un seu llibre l´han de llegir «obligatòriament» tots els batxillers que cursin Literatura Catalana a casa nostra. En el seu primer poemari, Cau de llunes, hi va posar una divisa avui famosa: «A l´atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel». Aquesta divisa que ha arribat a les parets dels carrers, a les samarretes, a les escoles, a les associacions, a la ràdio, a la televisió o a les corts espanyoles parlant de la paritat de gènere, és, de fet, una rèplica de Plató: «Als déus agraeixo tres dons: haver nascut home i no dona, lliure i no esclau, grec i no bàrbar». Quan algun xicot a classe em demanava si no era una divisa exagerada ben segur que no sabia quina havia estat la infantesa de la poeta. Parlem-ne.

Va néixer el 13-XI-1952, circumstancialment a Barcelona, tot i haver passat la infantesa a Ivars d´Urgell. Era filla d´Antoni Marçal i Llorach i Maria Serra. Al pare dedicà el 1989 Llengua abolida, la seva obra completa «amb memòria viva»; a «Daddy», la primera part de Desglaç, afegirà que «ell fou qui, paradoxalment, m´obrí portes que em durien a qüestionar la seva llei». Originari d´un mas d´Ivars d´Urgell, ni més ric ni més pobre que d´altres, tenia una posició prou sòlida com per permetre-li, a ell, que no era l´hereu sinó el fadristern, cursar estudis d´arquitectura a la Universitat de Barcelona. Però el 1935, mor el seu pare (Joan Marçal Foguet, casat amb una seva cosina germana, Francesca Llorach Foguet) en bolcar-se-li un carro carregat de bótes de vi en un lloc denominat El Rellevo, camí de Balaguer. Aquest fet el porta a deixar la Universitat i a dur el pòndol de les terres del mas. El germà gran -Josep, anomenat habitualment Pepito- i la seva dona Rita, de Barbens, sembla, s´instal·laran als dalts del mas amb la mare d´ells, la «padrineta», i faran de «senyors», sense cap contrapartida per part del germà petit. Això passava un any abans d´esclatar la guerra del 36 i la situació es mantindrà en acabar-se fins al 1955, tot i que en el període de postguerra el seu germà Josep -l´hereu- es distancia i se´n va a viure a Barcelona.

Entorn dels de 37 anys Antoni va conèixer Maria Serra Lluch, la seva futura dona i mare de la Maria-Mercè, a la Fonda Santesmasses, de Guissona. La nova família Marçal-Serra tenen un primer nen, mort prematurament, la Maria Mercè i la seva germana petita, Magda, nascuda prematura amb un pes de 600 grams. Poc després va morir Francesca Llorach, l´àvia.

En aquest context, vers 1956, un fill del germà gran i hereu d´Antoni Marçal, reclama la propietat de la masia per fer-hi una granja de porcs i en Pepito decideix prescindir de l´ajuda de l´Antoni, cosa que suposa un trauma i que condemna a la misèria el matrimoni amb dues criatures de poca edat. «Si ens hagués caigut al damunt aquesta casa, no ens hauria fet tant de mal», li diu Maria Serra al nebot. Els pares de la futura poeta van a viure a Barbens. Maria Mercè, davant d´un tràngol com aquest, no pensarà pas en la divisa sinó que escriurà anys a venir: «En un poble de la comarca que avui s´anomena el Pla d´Urgell hi ha la masia que van construir els meus avis paterns. Ells venien de Sant Martí de Tous i d´Esparreguera. Només vaig arribar a conèixer la meva àvia, i per poc temps. Quan ella va morir jo tenia tres anys. El meu primer record, que data d´uns mesos més tard, evoca un trasllat de casa: una «mudança». Només dues imatges: algú, potser el meu pare, feia entrar dins una saca, per endur-se´l, un gat que miolava i s´hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora». Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia». Antoni fa un temps de jornaler fins que es posa treballar al Mas Florens, finca que munten un seu oncle, Florenci Vilaseva, i un potentat de Barbens en una confluència de municipis: Barbens, Seana-Bellpuig i Anglesola. El pare de la poeta era un home culte en el terreny de l´agricultura, els empelts i la comercialització de la fruita.

Fins als deu anys va a Escoles Nacionals, amb una mestra que no sabia català. Guanya una beca per fer el Batxillerat a Lleida. «Anava de les monges a l´Institut. Va ser una època gris. A algunes, els tenia terror. Me les guanyava per les bones notes. Els estius, a casa, treballava al camp. Vaig començar a escriure poesia en castellà fins que, als quinze anys, em vaig deixar xopar per la Nova Cançó».

El 1969 comença a estudiar Filologia clàssica a Barcelona. Arriba a la capital amb una gran càrrega provinciana. Literàriament, l´única escletxa, la Nova Cançó, amb J. M. Serrat i Raimon com a referents. Catòlica militant, comença a virar gràcies a les Teresianes, en una residència de les quals viu, i els contactes amb el Fòrum Vergés; més endavant connecta amb comunitats de base i el moviment ecumènic. La preocupació social té empentes religioses típiques d´una època de transformació postconciliar. Políticament, arriba sense premisses. «Pertanyo cronològicament a la generació poètica que es dóna a conèixer durant els anys 70. Una generació, per entendre´ns, de germans petits dels qui van fer el maig del 68. [...]Una generació que mitifica el concepte de joventut com a portadora de canvis radicals, el concepte d´antiautoritarisme, l´exaltació de la vida, l´amor lliure... Que, aquí, viu els últims temps de la lluita antifranquista [...]amb un fort protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars -segons l´ortodòxia marxista-», escriu a Sota l´ombra del drac ( 2004).

Coneix Ramon Pinyol i Balasch RPB a classes de grec i se n´enamora. RPB fa correccions per a Edicions 62 i ella comença a conèixer escriptors i gent relacionada amb el món de l´edició. Es casaran gairebé per força el 1972. El 1973, en un hostal de Roda de Ter es reuneixen, a frec de Martí Pol, J. Medina, Miquel de Palol, M. Desclot, X. Bru de Sala, Sam Abrams, R. Pinyol i la nostra protagonista. Projecten allí «Llibres del Mall». Tensions. Alguns companys (Medina, Desclot), es posen a l´òrbita de Bartra i fan una altra col·lecció «Ausiàs March». La relació matrimonial dura fins a la tornada d´un viatge a Itàlia l´estiu de 1975 i l´agonia es perllonga fins el 1979. En l´ínterim, RPB li mecanografia els seus poemes i els envia al premi Carles Riba que guanya el 13-XII-1976. Serà Cau de llunes. La poeta formarà part del comitè executiu del PSAN des de 1977. Justament al Mall publicarà el llibre que ara han de llegir els nostres estudiants: Bruixa de dol (1979). Seguiran Sal oberta, Terra de Mai, el genial La germana, l´estrangera arran del naixement de la seva filla Heura, Desglaç, fins aplegar la seva obra completa a Llengua abolida (1989) i publicar l´aventura narrativa La passió segons Renée Vivien (1994). Però això serien figues d´un altre paner.

lbusquetsg@uoc.edu